EL daltabaix generat pel coronavirus em fa ballar el tupí. Quan ens apropem a l’any d’ençà que esclatà el tema, els dubtes i la por encara pul·lulen per la pista del campi qui pugui. Anant amb els ulls oberts i essent mínimament analítics, atorguem un suspens en tota regla a la classe política. Quin desgavell! Molta xerrameca, nul·la empatia amb la gent i cap crítica seriosa envers la pròpia gestió i força inutilitat. Tibaré d’un exemple metafòric per donar suport al meu escrit d’avui. Una banqueta reclama un mínim de tres punts de recolzament. No essent així, cau. En el tema Covid-19, el meu top-three o podi -per aquest ordre- el configurarien els epidemiòlegs, els filòsofs i els polítics. Per contra, tanmateix, ja veiem per on van els trets realment.
Algú em dirà què pinta la filosofia en l’entrellat. En tot cas, vist el desgavell, jo prescindiria de la claca que governa. Pitjor, no es podria haver-ho gestionat tot. Des d’ací, proposo la figura de l’israelià Daniel Kahneman (amb nacionalitat ianqui). Li atorgaren el Nobel d’economia (2002) en acoblar aspectes mentals i finances. Tot plegat garanteix unes decisions més encertades i efectives.
La seva "teoria de la perspectiva" diu que moltes decisions es prenen en entorns incerts. Això ho aparta del principi bàsic de probabilitat. Tot seguit, parla que una de les "dreceres heurístiques" -un altre eufemisme seu- és l’aversió a la pèrdua. De forma que una persona s’estima més no perdre 10 dòlars abans que guanyar-los… La qual cosa suposa una asimetria en qualsevol presa de decisions.
En el punt concret de la pandèmia, tibant del títol d’un dels seus llibres, calia "pensar ràpid i pensar a poc a poc", alhora. Quan un es precipita, la ment ho pot esguerrar tot. Encara diré més, és ben difícil -per no dir impossible- que un polític accepti els propis errors…i, en la crisi que vivim, han fallat més que una escopeta de perdigons. No cal baixar, de bell nou, a detalls que ho fan palès.
Caldria haver demostrat més mà esquerra. Dit amb altres paraules, encaixar la pressió amb més sensibilitat i humilitat. La prepotència i l’orgull els han entelat sovint la vista, tal com si fossin cecs. A més, de l’experiència del primer rebrot, no n’han extret massa conclusions. En resum, retornant a la capçalera, que assumeixin la cantarella de les tres potes d’un tamboret…i facin per aplicar-ho. Hi són a temps.
