QUAN es compleix un any de la mort d’aquest assenyat advocat terrassenc, bona persona i aferrissat amant del diàleg, escau recordar el seu tarannà sempre obert a totes les persones i a totes les situacions. La família, la feina, l’Església i Catalunya van ésser les seves prioritats. Tot al llarg de la seva vida va actuar sempre a la recerca de pactes i d’acords entre els parers diferents que sortosament hi ha arreu. Amb prudència i sense presses deixava madurar els conflictes buscant sempre, del dret i del revés, totes les possibilitats per a l’entesa.
Sense cap mena de dubte la nostra situació política actual hauria fet patir molt en Joaquim. Tenir polítics a la presó i a l’exili no encaixa de cap manera amb el seu bon fer respectuós fins al màxim amb els drets de tothom. El seu tarannà reformista tampoc no encaixaria amb segons quines iniciatives fetes amb bona voluntat però amb poca responsabilitat; era persona de tocar de peus a terra. Per altra banda les baralles i les desqualificacions entre les diferents forces polítiques que es viuen ara i aquí són molt lluny dels seus ideals. Sempre va defensar que Catalunya, la nostra pàtria, necessitava del suport i l’escalf d’una majoria àmplia de la gent que viu i treballa entre nosaltres.
Dol haver de reconèixer que vivim uns temps en què bona part de la política està massa condicionada pels interessos partidistes i àdhuc personals. Ben lluny del bé comú de la comunitat que hauria d’ésser l’objectiu principal de qualsevol actuació política, tant abans com també ara. Malauradament es viuen uns temps en què sembla que l’únic que importa és veure qui la diu més grossa. Per si no n’hi havia prou, ara amb la proximitat d’unes eleccions encara es trasbalsa més tot. Es parla poc de les propostes i dels programes que es proposen a la ciutadania i de les garanties del seu compliment, allò que avui es porta és l’atac indiscriminat als altres. No hi ha adversaris polítics amb els quals debatre la seva part de veritat, només hi ha enemics que cal anorrear. Quina llàstima!
En els primers anys de la democràcia i de l’autonomia recuperades, segurament també existien les temptacions partidistes i els enfrontaments, però almenys la gent s’esforçava per controlar-ho i per mantenir unes relacions personals respectuoses. En general no eren gens ben vistes les sortides de to, era allò que se’n deia l’oasi català. En canvi avui sembla que les posicions respectuoses i moderades interessen poc. Alguns diuen que és culpa de la immediatesa dels mitjans de comunicació i altres es defensen dient que això és a hores d’ara l’únic que interessa la gent. Com en tantes altres coses aquí també hi deu haver responsabilitats per part de tothom.
No serà gens fàcil, però caldria que entre tots poguéssim retrobar el tarannà dialogant i pactista d’en Joaquim Badia. Per això urgeix poder recuperar el màxim respecte entre totes les persones i tots els partits polítics. A la recerca del bé comú de la ciutadania, tothom té dret a dir-hi la seva i a defensar les seves idees, però sense oblidar mai el respecte que cal tenir vers els adversari polítics, els quals també tenen tot el dret a dir-hi la seva.
