No hi ha res pitjor que en una situació extrema el futur més immediat estigui marcat per la provisionalitat. Ja fa mesos que estem immersos en un forat molt negre en el que malgrat l’intent d’alguns il·luminats, difícilment som capaços de percebre una llum que ens permeti albirar un bri d’esperança. Tot el contrari. En una pandèmia de dimensions mundials s’esperen mesures fermes i segures. Nosaltres ja fa mesos que tenim la sensació que el virus va mutant en forma de decisions cada cop més difícils d’entendre i de seguir. Això ha tornat a succeir aquesta setmana, quan el ja famós Procicat (tant o més que la mateixa Covid-19), va optar per prorrogar quinze dies més unes mesures que van arribar a principis d’any i que ara per ara no sabem quan finalitzaran.
Precisament aquesta provisionalitat és la que genera rebuig, malestar i un descontentament social cada cop més gran. El terrassenc Miquel Sàmper, conseller d’Interior, quan es va anunciar la nova pròrroga va dir que són mesures per contenir la pandèmia buscant mantenir l’equilibri entre la salut i l’economia. Però també va admetre un nou front, el de la “fatiga social” que pateixen els catalans, als quals va emplaçar a seguir complint les restriccions. Però fins quan? Aquesta és la qüestió. No podem prolongar aquesta petició sense un horitzó definit, perquè la “fatiga” ja és enorme. Per això, ahir mateix, un altre conseller, en aquest cas Ramon Tremosa, responsable d’Empresa, anunciava un cert “peixet” en les restriccions al febrer si milloraven els indicadors epidemiològics.
I en aquest còctel perfecte s’ha afegit un altre variable de provisionalitat, en aquest cas encara més salvatge, ja que afecta la governabilitat. És la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha confirmat la suspensió del decret del Govern que ajornava les eleccions catalanes al 30 de maig, amb el que provisionalment els comicis es mantenen el 14 de febrer. La sentència es notificarà abans del 8 de febrer probablement amb la campanya electoral ja iniciada. Per tant, podria ser que una setmana abans de les eleccions al Parlament, aquestes no es poguessin fer. Un autèntic desgavell. Un procés electoral, en l’àmbit polític, és el paradigma de la provisionalitat. No es pren una sola mesura a l’espera dels resultats a les urnes. En aquest nou estadi, completament inèdit a Catalunya, les setmanes vinents es presenten només envoltades d’incertesa i dubtes, les millors armes per lluitar contra la pandèmia.
