A situació epidemiològica genera infinitud de situacions que caldrà analitzar, llargament i amb detall, en el moment que arribem a una desitjada/nostàlgica/oblidada quotidianitat horària i de moviments. Entre unes coses i unes altres ens estem tornant desconfiats, molt desorientats i força trasbalsats. Anem a remolc de les darreres instruccions/valoracions/restriccions de les autoritats i actuem amb lògica conseqüència. L’escenografia/origen dels contagis, amb alguns focus més obvis i determinats, va canviant de decorat sense treva i ara toca revisar la pròpia realitat de cada llar on sembla que és un dels llocs de més possibilitats d’escampar el virus. No ho sé pas.
D’altra banda se’ns recrimina el gaudi i “luxúria” viscuts en les passades festes com un dels causants més directes de la situació en què ens trobem. “Estàvem avisats.” Es reparteix a tort i a dret. Tothom renya sense seleccionar gaire els destinataris. Tot s’explica o es comenta amb l’amaniment de força vaguetats que enreden, sens dubte, molt més la troca. Ja fa dies que les fal·làcies estan de moda. Tinc molts veïns que per Nadal no han fet absolutament res. Ni xerinola ni rebombori. La gent que conec és molt obedient i disciplinada. Acabarem com aquell que pateix un acarnissat mobbing a la feina i acaba sospitant que l’amo/encarregat el segueix observant/empaitant més enllà del lloc de treball. S’ha generat un ambient enrarit.
Sovint s’organitza la col·lectivitat entre acusadors i culpables. Tothom o quasi ha assumit el seu paper. Alguns veïns també fan d’acusadors anònims. Són molt ràpids a agafar el telèfon. Potser calia o potser no. Una trucada pot ser un tret fatídic per a un petit negoci. La delació torna a tenir nombrosos practicants. No vull pensar què farien alguns si estiguéssim en una altra dictadura. Però, a la vegada, val a dir que la resignació de la majoria és tan gran que ha perdut la capacitat de resposta i justa protesta davant els qui es vacunen quan no toca, palesen una perversa insolidaritat o gestionen amb total negligència una residència de gent gran. Mala praxi? No, el següent.
El discurs de la sospita, la malfiança i la culpabilitat serà el llegat d’un llarg i dur confinament que farà que, en els propers anys, el tema de la salut mental esdevingui prioritari en l’atenció sanitària de la societat.
Llegeixo el reportatge del Diari sobre la sanció que ha patit el propietari d’un bar de la nostra ciutat. La història i drama que viu en Joaquín Baena és la història de moltíssima gent i de moltíssims negocis de diferents sectors que no veuen ni un bri d’esperança per refer-se d’aquesta situació. Els seus comentaris són colpidors. Algú va dir que la pandèmia ens faria més pobres.
Es va quedar molt curt. La notícia ens fa més observadors, si cap, per detectar aquell bar/comerç que coneixem en el nostre barri i ens submergim en la tristor sobre la incertesa del seu futur. Despleguem una espontània solidaritat amb la gent coneguda o no. Hi ha molta desesperació davant una penúria que sembla no minvar. Em pregunto quants Joaquín Baena hi deu haver a la nostra ciutat, a tots els pobles i ciutats. Un drama immens farcit d’interrogants.
