EL nostre, és un país molt donat a donar ordres però no a complir-les, i encara menys a gestionar-les. Tothom es veu capaç de posar-se al capdavant d’una institució, d’un organisme o d’una entitat, però pocs estan realment preparats per la part de gestió / administració que suposa el càrrec.
Encara recordo en els meus temps de diputat alguns debats amb diputats d’altres partits a l’entorn de qui valia o no, pel càrrec que ostentava. Per a molts, si el líder et proposava per un càrrec s’havia de dir que sí, perquè no es pot deixar passar l’oportunitat. I si no s’està preparat, no passa res, perquè ja n’aprendràs , amb més o menys temps.
No era partidari d’aquesta via, abans, però encara menys, ara. Un càrrec de primer o segon nivell requereix un cúmul de preparació i aptitud que pocs tenen. Si algú que no les té accedeix al càrrec, durant un temps indeterminat, la inseguretat guiarà els seus passos, i potser que aquestes limitacions siguin per sempre, de manera que la governança d’aquell àmbit estarà en males mans, amb un inevitable resultat negatiu.
Si per contra qui hi ha accedit està format i preparat, segur que portarà la nau a bon port. Doncs bé, per assumir una responsabilitat en el món de l’administració s’ha de disposar de preparació política, i tècnica. No necessàriament dominar la tècnica, però almenys ser conscient dels principis elementals. Del contrari es demanarà als tècnics, objectius inassolibles.
D’aquí ve la gran importància de l’escola municipal abans d’assumir càrrecs de més rellevància. Un ajuntament és la millor escola política perquè permet, o millor dit, obliga a tenir en compte aspectes polítics al costat dels tècnics, i de gestió o administració. Es més, en molts casos les decisions que prens, les has de gestionar tu mateix, de manera que no hi ha excuses si no acaben bé.
A la majoria de països europeus, és habitual veure ministres i presidents de govern que han estat regidors o alcaldes dels seus municipis. Es més, en alguns casos fins i tot mantenen el càrrec municipal al costat del regional o nacional. Si convé disposen d’un company de consistori per a assumir funcions especials, per alliberar d’una part de les seves obligacions a qui comparteix altes responsabilitats de govern.
També és habitual , terres enllà, disposar d’eficients gestors – administradors públics per a executar les decisions preses pels òrgans polítics, de manera que la gestió cau en mans eficients i solvents.
A Catalunya no hi ha hagut cap interès en nomenar persones molt preparades per als càrrecs polítics, i encara menys per a designar bons gestors / administradors , a les ordres dels primers. Si sumem escassa preparació política i deficient capacitat gestora, el resultat ha de ser necessàriament ineficient, o directament desastrós.
He de dir també, en honor a la veritat, que el descens en aptituds ha augmentat amb el pas dels anys, i en aquests moments estan passant coses impensables anys enrere. I quan falten els elements essencials, s’opta per la improvisació, la recerca d’excuses diverses, la responsabilitat externa, i la justificació interna. Tot, menys reconèixer la falta de preparació i el deure de donar pas a algú més adequat.
No sabem conjugar el verb dimitir ni renunciar, i la resposta sol ser la de mantenir posicions, peti qui peti, fins i tot en moments tant delicats, com els d’una pandèmia. Ningú s’estranyi la pèrdua de confiança de la majoria de catalans en el govern, perquè hi veu tantes mancances i disfuncions que ja el dona per amortitzat. Més ben dit, ja desitja el seu relleu per a poder confiar en algú capaç de compaginar política i gestió.
