DAMUNT la taula sempre hi ha tres o quatre suggeriments per escriure l’article setmanal. De tant en tant, no ho sé pas, potser allò que m’interessa més no es correspon amb el legítim interès del lector. Reconec que és complicat. Però, quan les tragèdies que afecten la gent més desvalguda tornen a ser notícia, en realitat i tristament no ho deixen de ser mai, no hi ha dubte sobre el que cal escriure malgrat la reiteració i tossuderia del discurs. La situació d’extrema precarietat de molta gent clama al cel. No sé com, ni quan li podran explicar a la dona i la filla de Mohamed que aquest va morir de fred tot dormint al replà que porta a l’aparcament i al mercat de la Barceloneta. Tenia 37 anys i l’extrema gelor va acabar amb la seva vida. Això ha passat fa quatre dies i no ha estat l’únic cas d’aquest terrible panorama. Un altre home, Amine, ha mort al parc de la Ciutadella amb 32 anys d’edat. Cada vegada són persones més joves. Les dues víctimes incrementen una xifra esfereïdora que la fundació Arrels sovint ens recorda i on aquesta pandèmia no perdona ni dona treva, ans al contrari, en aquests diabòlics estralls. Alguns pretesos arguments de les administracions són del tot inadmissibles i gens convincents. ¿Com és possible que en ple segle XXI hi hagi tantes persones que estiguin sense llar i a més algunes trobin la mort en una nit gèlida on ni mantes ni cartrons poden esmorteir la sotragada d’unes baixes temperatures? Estem davant un tema d’una gravetat extrema que no pot passar de puntetes malgrat les lògiques/necessàries prioritats de la situació sanitària que estem patint. Moltes qüestions s’afegeixen al carro de la pobresa i la misèria més absolutes. Ens hem de preguntar tots plegats què és el que no funciona i què fa possible que, hores d’ara, algú pugui trobar la mort en aquestes circumstàncies. Ho sento però no puc admetre com a explicació la resistència/nul·la col·laboració dels afectats en l’ús d’un aixopluc municipal on es disposa d’uns serveis en condicions. Sembla que molts indigents no volen saber res dels espais que l’Ajuntament de Barcelona posa a la seva disposició. Caldrà cercar alternatives. No ens podem rendir davant la seva negativa. No ens hi podem resignar.
Sembla que llocs més petits i de menor cabuda -parròquies incloses – poden tenir una millor acceptació, davant grans i equipats emplaçaments, per part de les persones sense llar. Dignitat, intimitat, autoestima, tracte més directe..? És del tot just i necessari escoltar els qui estan al peu del canó i coneixen, nit rere nit, quines són les circumstàncies i penalitats dels afectats. Tinc la impressió que són més coneixedors tots aquells voluntaris que hi tracten a diari, ho viuen i en coneixen la seva trajectòria. El rector de la parròquia de Santa Anna podria estar més encertat que no pas alguns experts. Si ho mirem a una certa distància ens trobem amb una paradoxa macabra. A priori tenim diferents espais i mitjans però la gent -cada vegada més jove – mor de fred en qualsevol indret de la ciutat. La degradació no s’atura i massa sovint ens trobem per places, porxos i carrers amb un munt de cartrons, desgastats matalassos i alguns carros de supermercat on s’amunteguen les pertinences de gent anònima i desvalguda. Ara no és l’hora de passar la pilota i culpar a tort i a dret sobre les darreres morts. No perdem el temps. La situació reclama amb urgència ser diligents. Ens hem d’emmirallar tots davant la tragèdia i entendre que és un problema prioritari i on cal conscienciar tota la societat que això no es pot permetre. Les morts d’en Mohamed i l’Amine són exemples irremeiables d’un fracàs assistencial i solidari que cal reconduir sense més demora.
