AQUEST any és això el que ens ha tocat viure. Unes Festes, d’una banda, amb mascareta i, de l’altra, des del punt de vista metafòric, deslluïdes. Emmascarat significa ’embrutit amb carbó’; una part d’allò queda tacat, amagat. Les restriccions afecten el si de les famílies a les trobades al voltant de la taula; al bell mig de l’habitatge, no podrem compartir els àpats com ho fèiem. Ho acceptem per responsabilitat però, sens dubte, és una renúncia no lliure de malestar. El virus ataca la salut física però també la vida social i familiar.
Les mascaretes ja formem part del nostre abillament. Al sortir de casa hem de pensar en les claus, el mòbil i la mascareta. En tenim més d’una a casa, al lloc de feina. En portem, a la bossa i al cotxe. Són obligatòries.
Els rostres han canviat; una part de la cara resta amagada. Abans les feien servir lladres, segrestadors, en l’àmbit mèdic a quiròfan i operaris quan manipulaven productes químics tòxics. La mascareta amaga i protegeix. Ara la toxicitat s’ha estès. Aquest maleït virus invisible i mordaç pot contagiar sense donar símptomes. L’altre, el company, amic o familiar ens pot contagiar, no per mala fe, sinó perquè no ho sap. Aquesta invisibilitat és el que li dona poder. En les històries i en alguns mites, les capes invisibles ajudaven a l’heroi a poder vèncer les forces del mal. En aquest cas és el mal el que gaudeix d’aquesta qualitat.
Les Festes també porten mascaretes. Una part de les Festes també quedarà amagada. Seran diferents en funció de les circumstàncies de cada nucli familiar; en certa manera estaran escapçades. Confiem que en un futur les mesures preventives puguin alleugerir-se i puguem recuperar, si no tot, una part del que teníem.
Nadal, fent honor al seu nom, prové de naixement. És una festa primordialment familiar i afectiva. Precisament per aquesta ressonància al món de les vivències, emocions i sentiments, fa que moltes persones no la visquin bé. És en el si de la família on ens hem format, on hem construït el que som. Juntament amb les vivències d’amor, generositat, comprensió, hi poden ser presents la rivalitat, l’egoisme i el ressentiment. També és en aquestes dates quan es fan present les absències. Els afectes són la part més vulnerable i sensible de nosaltres. Escapen al domini de la raó. Al que sí que podem aspirar és a conèixer-los, a vegades mitjançant un treball psicoterapèutic.
Sort que els ajuntaments no han renunciat a enllumenar els carrers i, en col·laboració amb les associacions, fan possible les tradicions del Pare Noel i els Reis. És una tasca lloable i de responsabilitat vers la població i en especial vers la infància; aquestes festes són les més esperades per als infants. Preservar la infància és preservar i apostar pel futur. Els infants són portadors d’alegria. És impossible no emocionar-se quan en el seu comportament hi ha traces d’innocència i de generositat. Una companya que havia perdut el marit feia poc deia que, quan havia de cuidar el net, li passaven tots els mals.
L’escriptor Gustavo Martín Garzo fa palès que el missatge més important d’aquests dies és mostrar que els somnis, els desitjos, poden fer-se realitat; que allò que anhelem algun dia podrà complir-se. Potser el més important que ens pot brindar la vida serà que s’acompleixi el que havíem desitjat. Els pares, els éssers més importants als ulls dels seus fills, encarnen el Pare Noel i els Reis. S’hi converteixen, esdevenen reials i n’obtenen una gran satisfacció. Ja se sap que més endavant es fa present el principi de realitat, però aleshores els infants seran més grans i hauran construït unes vivències base per enfrontar el que vindrà. Per viure és imprescindible albirar una llum, una esperança, a fi de no quedar travats en les dificultats. Un horitzó on encaminar-nos.
* L’autor és psicòloga clínica