Hi ha un periodista polític americà que segueixo de fa temps que es diu David Frum i que és autor d’un llibre, “Trumpocalypse”, i que escriu a The Atlantic que té com a tweet fixat: “When this is all over, nobody will admit to ever having supported it”, és a dir, quan tot això acabi, ningú admetrà mai haver-hi donat suport. Es refereix a Trump. Frum ha estat un dels periodistes més durs amb Trump. Però no ve de tradició demòcrata, de fet va ser qui escrivia els discursos de George W. Bush, és un conservador sense escletxes, un republicà clàssic. La majoria dels meus amics americans no són de la corda de Trump però aquells que havien flirtejat sobretot amb la seva orientació econòmica, després de l’assalt al Capitoli, ja se’n desmarcaven fa un temps. Frum se’n va desmarcar de seguida i va intuir el que podia passar amb un egòlatra d’aquestes dimensions a la Casa Blanca.
El que ha passat a Estats Units és molt greu, però és més vell que l’anar a peu. És el resultant del populisme i del que expressa el MAGA (“Make America Great Again”) de Trump. Aquestes proclames mai són d’afirmació positiva, són sempre excloents. En la gestió de les identitats, tendim a veure les exageracions dels altres i no caiem mai en les pròpies. Alguns haurien de llegir i escoltar bé el que deien els assaltants al Capitoli i revisar les seves expansions pamfletàries.
Des de la primera vegada que vaig viatjar a Estats Units, deu fer ja trenta anys, vaig pensar que era un país que recollia el millor i el pitjor. Una part del pitjor és el que va entrar per la porta del Capitoli i va fer avergonyir molts americans. El meu whattsapp cremava en els moments de l’assalt i molts dels meus amics feien servir la mateixa expressió, “I am ashamed by this”, és a dir, això m’avergonyeix. Veure la democràcia americana convertida en una república bananera només podia acontentar els veritables “bananeros”, però a la resta del món ens feia molta por.
La història de la democràcia és plena de fragilitats. La línia entre un cop d’Estat, un clàssic putch i una guerra civil és fina i potser més fina encara en temps de desinformació compulsiva. Però no ens enganyem més, aquesta mateixa distorsió de la realitat, l’hem viscut nosaltres, o és que ningú recorda les paranoies després dels atemptats islamistes de l’11-M. Aquí també hi ha molts mitjans i periodistes que s’han apuntat a teories delirants i que han jugat irresponsablement i que ara s’esglaien en veure assaltat el Capitoli. Aquí també hi ha massa gent sense cap respecte institucional i que exalta la desobediència. Quan una minoria sorollosa i molt fanàtica parla en nom de tot el poble, van maldades. El respecte a les institucions no és una pràctica política encartonada, és el respecte a la llibertat de l’altre. I aquesta falta de respecte institucional no es dona només als Estats Units. Els darrers anys n’hem tingut molts exemples i molt preocupants.
Vivim en societats complexes, fenòmens com la globalització i la digitalització han incrementat aquesta complexitat. I sabem com han acabat en el segle XX els populismes que han incendiat aquesta complexitat. Ho sabem. Trump ha incendiat la complexitat que porta molts blancs americans a sentir-se perdedors quan estaven acostumats a una retòrica sempre guanyadora, a nivell privat i a nivell col·lectiu. La complexitat no és Trump, són els setanta milions de vots que ha recollit.
En el nostre món, la moderació no cotitza a l’alça i és, en canvi, més necessària que mai. Gent ponderada, gent que aporti estabilitat per afrontar la complexitat. Vaig guanyar l’aposta, jo que no guanyo mai cap vaticini, als meus amics americans amb l’elecció de Biden com a candidat i en predir que guanyaria pel canto d’un duro. Em sembla una persona que pot intentar no desequilibrar més els Estats Units ni el món, que pot ser un equalitzador. Tanmateix, la meva aposta per Biden continua sent una aposta soterrada pel que va suposar Obama.
Tinc moltes ganes de tornar a viatjar a Boston i a Nova York i veure els amics i fer-la petar, tinc moltes ganes de retrobar el millor de la societat americana i d’aprendre amb la gent de les seves universitats i d’inspirar-me en algunes de les empreses i start ups. En general, d’Estats Units, n’aprenem coses, i que aquesta vegada hàgim de desaprendre d’ells és una espina clavada que portaran molt de temps. Estan acostumats a liderar per ser la referència i molts no portaran gens bé haver passat tanta vergonya. El Capitoli va esdevenir un mirall molt desagradable. Però les lliçons no només les han d’aprendre als Estats Units, les hem d’aprendre tots.