Ha marxat l’any 2020, la memòria del qual ens evoca experiències de dolor, sofriment, i tristesa. És una experiència individual i col·lectiva de la pèrdua. Pares, mares, fills, familiars, amics, veïns, coneguts, persones grans, infants, joves, adults, han mort a causa de la pandèmia, L’atzar -conjunt de causes desconegudes- va assenyalant cegament a qui ha d’infectar el virus. Per què a ells i no a altres? Ja no tornaran!. El nostre estil de vida mediterrani, d’afectes, de contacte, de companyonia, ple de llum, alegria, soroll…potser ja no tornarà mai més! És com un somni, ens hem despertat i han desaparegut dels nostres sentits la música, el teatre, el cinema, una part important de la nostra cultura. No podem gaudir en directe d’una part important de l’art. Un virus microscòpic ha causat un tsunami que ha fet naufragar a nombroses empreses i ha llençat per la borda a desenes de milers de treballadors, l’única tabla de salvació dels quals on es poden agafar és la cobertura de l’atur o la recepció del sou mínim vital. Un llarg confinament -escollida paraula de l’any per la RAE- , restriccions de mobilitat, estat d’alarma, bars i restaurants pràcticament tancats, persones, que en un obrir i tancar d’ulls han vist anar a norris tot els seus els esforços d’anys i els seus projectes de present i/o de futur.
Aquestes pèrdues, aquestes absències generen una sensació de com si haguéssim estat expulsats del nostre paradís i hàgim aparegut a un lloc inhòspit. Som molt vulnerables. Cóm ens sentim? Des de l’antigor fins a l’actualitat totes les cultures, tots els estils de vida han experimentat en situacions de dolor, de sofriment, de crisis greus un conjunt d’afeccions relacionades amb la tristesa i que ha rebut el nom a totes les èpoques de "malenconia" – "tristesa agredolça"-: un estat emocional les causes del qual son difoses. A les diferents èpoques el seu contingut ha estat el mateix -estar trist, abatut, decebut, pensatiu-, però ha tingut diferents caracteritzacions. A l’època clàssica fou considerada com una afecció positiva i negativa, és a dir, per una banda, com una malaltia, i, per una altra, com un sentiment creatiu i digne de la grans persones; a l’edat mitjana fou qualificada de pecat i al Renaixement, Barroc i Romanticisme la consideraren pròpia dels genis i creadors artístics; la medicina i la psiquiatria foren les que la convertiren en una malaltia psíquica.
Malgrat aquestes diferents interpretacions, la malenconia és una afecció important que ens acompanya sempre en temps de crisi personal o col·lectiva. La filòsofa holandesa Joke J. Hermsen a "La malenconia en temps d’incertesa" planteja la hipòtesi que la malenconia és connatural a l’ésser humà, que és un sentiment que sorgeix de l’experiència conscient del fluir del temps i de l’acceptació de que tot acaba o acabarà davant dels nostres ulls. Certament, és propi de la naturalesa humana reflexionar sobre el pas del temps i desitjar quelcom que ja no tenim, sigui la bellesa, la joventut, el passat, etcètera.
Sentir el dolor, el sofriment i que es transformi en aquesta "tristesa dolça" -la malenconia- no és ser pessimista, sinó realista, ja que hi ha moltes coses que no depenen de nosaltres, que no tenim el control de tot el que ens passa. Però, tampoc som penells a mercè del vent. Com afirma Viktor Frankl -filòsof i psiquiatre austríac- la malenconia és un "optimisme tràgic": tràgic, perquè hem de veure-hi clar i acceptar allò que s’esdevé i que ens fa mal, i optimista, perquè podem escollir el com reaccionar, el com afrontar la crisi. Efectivament, les crisis, on hi brota la malenconia, poden ser enteses com a "pauses per a pensar". La història de l’art ha expressat i representat sovint la malenconia, -la "tristesa agredolça", l’optimisme tràgic"- amb la imatge d’una persona que pensa. Aquestes pauses per a pensar les aprofita el melancòlic per a trobar un camí de sortida, per a recollir de les restes del naufragi allò que sigui vàlid per a refer la nova realitat, per a convertir la crisi en una oportunitat per a elevar-se, si s’havia enfonsat, per a anar endavant, si havia anat cap enrere, per a riure, si havia plorat, per a cercar la companyia, si s’havia sentit sol, per a tornar al món si n’havia fugit.
