Llegeixo amb sorpresa que David Garrofé deixa la secretaria general de la Cecot. Després de 34 anys de ser al capdavant de l’organització acabes identificant-la amb una cara i un estil personal de lideratge, i es fa estrany el relleu. David Garrofé ha estat secretari general amb presidents tan notables com Eusebi Cima i Antoni Abad i, si al costat d’aquests personatges ha seguit destacant el seu propi perfil, és que la seva personalitat, la seva bonhomia i alhora la seva determinació han estat extraordinàries i decisives en la consolidació, expansió i protagonisme empresarial d’una de les poques entitats locals de projecció nacional que han sobreviscut aquests anys tan convulsos.
No estic en condicions per manca d’informació precisa d’improvisar ara un balanç just i complet de la gestió de David Garrofé a la Cecot, ni tampoc de la importància que ha tingut en un altre vessant menys públic però no menys rellevant per a la ciutat com és la seva pertinença a l’Església Evangèlica Unida. Tampoc no seria raonable fer-ho com si es tractés d’un punt final públic, perquè el més probable és que la ciutat pugui seguir comptant amb la seva experiència, lucidesa i vocació de servei a la comunitat. Però, en canvi, la seva sortida del primer pla d’una organització empresarial que s’ha fet escoltar amb solvència en l’àmbit nacional amb tota mena d’iniciatives d’èxit, però també a nivell estatal amb reivindicacions i propostes per a la ciutat i per al conjunt del món empresarial, em permet afegir unes consideracions que em semblen oportunes.
Per desgràcia -de fet, per raons històriques que ho podrien explicar-, vivim en un país que no sap reconèixer el valor de la iniciativa empresarial que, en definitiva, és la principal eina de creació de riquesa. Parlo de llocs de treball, sí, però també de progrés, d’innovació i de desenvolupament i benestar en general. Sovint, ser una persona d’èxit en el camp econòmic, i guanyar diners, és socialment penalitzat. Hi ha una mirada curta -i una moral hipòcrita- que demonitza l’emprenedoria i que ignora que som allò que som gràcies als qui han tingut la gosadia, malgrat totes les adversitats, de crear riquesa.
Habitualment, i de manera exagerada, parem l’accent en l’acció política i en el paper dels governs i els seus dirigents com si fossin aquests els que realment dirigeixen la vida global de les ciutats i del país. Però, si en féssim un balanç objectiu, atenent els resultats palpables, ens adonaríem que el paper de la política, si bé és imprescindible, en el fons és subaltern de la dinàmica empresarial -sí, i també de la potència social, cultural i científica- del conjunt de la societat que pretén governar.
Dit d’una manera més directa: qui ha fet més per al progrés de la ciutat al llarg d’aquest 34 anys que David Garrofé ha estat al capdavant de la Cecot: els governs municipals o les empreses que, assumint grans desafiaments, han tingut el suport i el lideratge de la Cecot? I qui diu la Cecot podria dir la Cambra de Terrassa i de tota una llista impressionant de, deixeu-m’ho dir així, grans empreses petites i mitjanes que són les que, amb la discreció que els és pròpia, ens han situat al país i al món. I encara, vull afegir, parlem d’una iniciativa empresarial que en general, i lamentablement, veiem que no és atesa com cal -per no dir que sovint és menystinguda- pels mateixos dirigents polítics.
En definitiva: el protagonisme de David Garrofé en el desenvolupament de la ciutat i el país és tan destacable, tan notori, que no tan sols mereix el reconeixement de la ciutat, sinó que cal agrair-li-ho de manera adequada.
