El 10 de juny d’enguany va ser el pitjor dia en la vida del porter del Club Egara Albert Pérez (Terrassa, 18 de gener de 1995). Li van diagnosticar que patia un linfoma de Hodgkin. I fa dos dies, el dijous 17 de desembre va ser possiblement el dia més feliç de la seva vida. El metge li va comunicar que ja estava net. Que ja no tenia càncer. La seva és la història vital que s’amagava darrere les samarretes que van mostrar els jugadors del Club Egara durant la darrera Copa del Rei que van conquerir a València.
Com va viure l’homenatge espontani que li van dedicar els seus companys de l’Egara a la Copa del Rei de València?
Em va fer una il·lusió enorme. No m’ho esperava en absolut. Coses com aquesta demostren que l’Egara és un equip especial. També un club especial. El primer dia que van saltar al camp amb la samarreta va ser el divendres, en el partit de quarts de final davant del CD Terrassa. El dimarts els vaig estar veient entrenar i els vaig desitjar sort. Divendres tenia una visita de control a Mútua. Tornant a casa amb el cotxe em va trucar el meu pare i m’ho va explicar. De seguida se’m va omplir el mòbil de missatges.
I diumenge, el capità Josep Romeu va rebre el trofeu amb la samarreta dedicada a vostè.
Va ser un moment molt especial, molt emocionant. Quan el vaig veure a ell i a la resta de companys dedicant-me la victòria em vaig emocionar. No tinc paraules per agrair-los aquest detall enorme.
Dijous li van dir que ja estava net. Que el tractament havia funcionat. Com es troba?
La veritat és que fantàsticament. Ha estat un procés molt dur i quan dijous el doctor em va trucar per donar-me la bona notícia, vaig ser la persona més feliç del món. Jo em trobava bé i sentia que els bonys a les aixelles i al coll havien desaparegut. Físicament em trobava bé, però tenir-ne la confirmació va suposar un alleujament enorme. El càncer ja està superat; ara vull tornar a sentir-me jugador de hockey.
Vostè és psicòleg. Això l’ha ajudat a gestionar la seva malaltia?
Sí, la veritat és que tens eines que t’ajuden a gestionar el dia a dia. Òbviament, tens dies bons i dies dolents. I has d’aprendre a conviure-hi. Ho he viscut amb la mateixa naturalitat que he viscut sempre. Entenc que quan et passa una cosa d’aquestes cadascú ho afronta d’una manera diferent. Jo ho he explicat a tothom des del primer dia amb total naturalitat. No he tingut cap problema a explicar-ho. Sempre he pensat que no era bo tancar-me en mi mateix.
Potser es va espantar més la seva família que vostè mateix.
Tu estàs al mig i ho gestiones com pots. La família ho pateix més. I especialment en aquesta època de pandèmia que ens ha tocat viure.
S’ha hagut de protegir especialment de la Covid.
Sí. I tant. Les meves defenses eren molt baixes. Casa meva era una bombolla en tots els sentits. En tot aquest temps no ha entrat ningú. La meva família ha fet les coses molt bé. Ens hem vist quan hem pogut, però sempre amb distància.
Vostè ha patit un linfoma de Hodgkin, una malaltia oncohematològica. Com li van detectar?
Durant la primera onada de la pandèmia m’entrenava a casa amb el meu germà Marc, que també juga a hockey. Vaig començar a notar uns bonys a les aixelles. Després al coll. Al principi no li dónes importància, però em vaig espantar.
I al mes de maig, en ple confinament, va anar a MútuaTerrassa.
Sí. El dia 15 de maig em van fer la primera analítica. Ja es veia que allò no era normal. I el 18 de maig vaig anar a recollir els resultats. Aquest va ser el primer dia que em van parlar de la possibilitat que tingués càncer. Ho sospitava, però encara ningú no ho havia verbalitzat.
Què va sentir en aquell moment?
La veritat és que m’ho esperava. És un moment que et marca molt, d’aquells que mai no oblides per anys que visquis. Veus que tens un drama molt a prop. He d’agrair l’enorme suport que he tingut per part del doctor Martí Tutusaus, l’hematòleg de Mútua, i tot el personal sanitari. El 10 de juny em van confirmar que tenia un linfoma de Hodgkin i dos dies després començava el procés de quimio.
Deuria de ser un procés dur.
T’hi has d’anar acostumant. És molt important la manera com t’ho prens. Jo vaig ser sempre molt positiu. Després de les sessions hi havia dies que acabava molt cansat. Qui més ho patia era la gent del meu entorn. Al cap i a la fi, jo em ficava al llit i dormia. Les seqüeles físiques són molestes. Tenia dolor a la panxa. Vaig fer sis cicles de quimioteràpia. Dotze sessions en total, fins al 26 de novembre. A finals d’agost em van dir que semblava que estava net, però no m’ho han confirmat fins aquesta setmana.
Ara haurà de passar els preceptius controls.
Sí. Em faran un seguiment cada dos mesos. Es mira especialment que no apareguin bonys a les aixelles i al coll. Després es va espaiant; cada sis mesos i després ja un cop l’any.
Vostè ha patit una mena de doble confinament.
Sí. He passat molts dies a casa. He aprofitat per tornar a veure totes les pel·lícules d’Star Wars, El Senyor dels Anells i coses de Marvel.
S’ha sentit acompanyat des de la distància pels seus companys i per la gent del món del hockey en general?
Totalment. He estat sempre en contacte amb els meus companys de l’Egara. També amb els del Júnior. El president de la Federació, Santi Deó, també em va trucar. I he mantingut el contacte amb Bernardino Herrera, el preparador de porters de la selecció.
Des del mes de juny s’entrena amb David Pino a l’Egara.
Sí. La meva intenció és poder jugar alguns partits aquesta temporada. Però no tinc pressa. Vull anar dia a dia. Aquesta és una de les coses que t’ensenya la malaltia. Valores coses que abans no valoraves. El primer dia que vaig poder anar a córrer un parell de quilòmetres amb el meu gos va ser una cosa fantàstica. Poses en valor coses que et semblaven insignificants. El curen els metges. Tenir una actitud positiva no et cura, però t’ajuda molt.
Ja queda menys per a poder tornar a sentir-se jugador.
En tinc moltes ganes. Porto gairebé un any sense posar-me les guardes. El meu darrer partit va ser al març contra l’Atlètic. Des de fora, les boles van molt de pressa. El primer era curar-me. Ara vull anar de mica en mica. Quan vegi que puc tornar, tornaré. El més important és que per fi he pogut tancar un cicle tan nefast.
