Com que formo part d’aquella gent que gustosament es prendria una pastilla el dia 24 de desembre al matí per no despertar fins al dia 7 de gener, se’m fan una mica estranyes les lamentacions que sento perquè el Covid-19 no ens permetrà celebrar el Nadal tal i com ho hem fet tradicionalment. Al contrari, jo sóc dels que pensen que si alguna cosa de bo haurà tingut aquesta pandèmia és que ens haurà permès unes festes de Nadal molt més digeribles i, per dir-ho d’alguna manera, d’una mesura més humana i menys dionisíaca.
D’entre les coses que s’haurà endut, ni que sigui provisionalment, la pandèmia, no és la menor la celebració dels àpats d’empresa amb motiu del Nadal. Aquests àpats representen una enorme impostació de l’amistat que, com la majoria d’impostacions, acaba rebentant les costures amb la consumició del segon gin-tònic. Són una mena d’àpats en què, generalment, la gent a qui t’agradaria escoltar no obre la boca i, en canvi, no hi paren de xerrar aquells que ja estàs cansat d’escoltar durant la resta de l’any. Un dels pitjors moments d’aquests àpats es produeix amb la celebració de l’amic invisible, aquest costum abominable de sortejar entre els comensals el destinatari del regal que cadascú ha de fer si us plau per força. És el moment que aprofiten alguns per al desenvolupament de la rancúnia, en funció de qui sigui el destinatari del seu regal, o, simplement, de la crueltat que sembla que tots portem a dintre des de petits i que ens fa riure’ns del feble o del singular. De la inanitat d’aquests àpats n’és indicador que la majoria acaba amb algun dels presents explicant acudits que no farien gràcia a ningú si no fos perquè el moment del segon gin-tònic ja fa estona que ha quedat enrere.
Una altra de les coses de què ens serà llegut de prescindir aquest Nadal serà dels multitudinaris àpats familiars, encabits en menjadors impossibles i farcits de la toxicitat que només emana del contacte entre parents que s’odien amablement. Són aquests àpats un examen de paciència i, en el millor dels casos, de civilitat, que acaba saltant pels aires al tercer comentari polític del cunyat o a la tercera observació maliciosa de la tieta política. Tinc un amic valencià que retorna cada any a la seva terra per celebrar aquestes festes amb la família. Cansat que cada any les parentes velles li preguntessin com era que encara no s’havia casat, un any els va contestar: "I, vostès, com és que encara no s’han mort"? Oli en un llum, des d’aleshores aquelles velles no li han tornat a preguntar mai més, ni sobre el casament ni sobre cap altra cosa! És un mètode un pèl expeditiu però d’una gran eficàcia. Hi ha coses que són de més difícil solució com néixer o anar a parar a una família cantadora de nadales i villancets. Poques coses en aquesta vida ens poden fer desitjar amb tanta intensitat una immediata fi dels nostres dies! Si a sobre hi ha un espontani amb la simbomba o, encara pitjor, amb el frec de l’ampolla d’anís la desolació ja és completa. O ho sembla, perquè, com se sap, les coses sempre poden empitjorar i aparèixer de no se sap on els instruments de tortura necessaris per jugar una deliciosa partida de quinto que acostuma a desencadenar un duel de titans entre l’avi sord i la cunyada borratxa. Aquest clímax dels àpats de Nadal és el que ens fa desitjar haver seguit la idea de recloure’ns en un monestir, si no fos pel fet que, segurament, al monestir aquella hora els monjos també deuen estar jugant al quinto mig pitofs.
De debò ens produeix tanta recança renunciar a aquestes coses i tantes d’altres que porta associat el Nadal, com el pelegrinatge de casa en casa el matí de Reis per recollir piles i piles de regals que els infants es miren amb desgana i oblidaran tot just arribar a casa? Jo proposo que visquem aquestes festes com una possibilitat de futur, com un retorn a la sostenibilitat de les relacions familiars, sense excessos, sense impostacions i, sobretot, sense asseure’ns a taula més gent de la estrictament necessària!
