El dia 3 d’octubre ens va deixar el bon amic Oriol. El vaig conèixer el 1963, va ser el meu cap en la meva primera feina. De seguit vam tenir una sintonia mútua. Pota tendre com era, vaig aprendre molt i molt al seu costat, em va reblar, dit així a l’engròs, l’ensenyament que havia rebut de casa i de l’Escoltisme fins aleshores, a nivell humà, patriòtic, religiós, etc. He dit manta vegades que en certa manera va suplir el meu pare, ja que el vaig perdre quan jo tot just tenia cinc anys. De l’Oriol vaig heretar l’exigència per la feina ben feta que no tinc cap dubte que al seu torn ell va rebre del seu pare Salvador Cardús i Florensa (Terrassa 1900-1958), un dels màxims exponents de la historiografia terrassenca, defensors del nostre ric patrimoni, de manera heroica els anys de la incivil guerra (1936-1939), investigador, autodidacte i treballador fins al moll de l’os, no en va el 2000 fou nomenat Fill Predilecte de la Ciutat de Terrassa. Disculpeu la digressió.
Ens vam trobar a l’empresa Garcia y Cascon, SA, del 1963 fins el 1967, on ell era el comptable que al seu torn havia succeït al seu pare. Vaig ser el que laboralment es definia com aspirant administratiu, en realitat una mena de “botones”, noi dels encàrrecs, telefonista, etc. Eren anys de franquisme i nacionalcatolicisme. Els amos de l’empresa venien d’aquesta soca i el seu màxim responsable Don Rafael Garcia-Cascón Garcia, benefactor i cooperador d’un seguit d’ordres i institucions religioses que desfilaven pel despatx sovintejadament la conservava. La feina la dúiem al dia de manera folgada, de tal manera que tant l’Oriol com jo mateix teníem temps per fer coses personals, altrament ens haguéssim avorrit malgrat el finestral que donava al carrer Major i que era tot una distracció.
Recordo que l’Oriol amb estima filial transcrivia fitxes de les recerques del seu pare, les ordenava i corregia amb una fidelitat escrupolosa. Cal deixar constància, que l’Oriol ha estat el factòtum, a distància del seu germà bessó Josep (1930-2020) que també ens va deixar fa ben poques setmanes. Recordo que aprofitant que diàriament anava a Correus passava per l’Impremta Morral, al Camí Fondo, a cercar galerades o retornar-les. Ves per on aquella, per a mi, “lleu experiència editorial” em va servir anys a venir per tirar endavant des del Patronat de la Biblioteca Soler i Palet, tot un seguit d’edicions i algunes reedicions de Salvador Cardús i Florensa. Més tard vam endegar des de la Fundació Torre del Palau, presidida per Salvador Cardus i Ros, nebot de l’Oriol, el que genèricament en diem Els Llibres de Terrassa i ja hem fet algunes noves edicions i reedicions de Salvador Cardús i Florensa. Ve a tomb explicar el pols que l’any 1971 va tenir amb Francesc Torrella i Niubó, que es cuidava de les edicions del Patronat de la Fundació Soler i Palet arran de la primera edició del llibre Terrassa durant la Guerra Separatista dita dels Segadors. El problema era la paraula separatista, que no va poder sortir a portada però si a la portadella i al cul de llàntia de la darrera pàgina. El 1976 des d’Òmnium vam encomanar a l’Oriol un recull de 16 contes de temàtica terrassenca que sota el nom de Contalles de Terrassa va publicar a la col·lecció Rialles. I recordo moltes més coses de la mútua interrelació que hem mantingut al llarg de la vida i que em consta que ell estimava i valorava.
Unes implicacions molt particulars seves: a l’Escoltisme a la Parròquia de la Sagrada Família, si no recordo malament els darrers anys del rector Joan Fortuny i Vilella (Terrassa 1889-1959); a la catequesi familiar a la mateixa parròquia amb en Joan Soler i Soler i amb els pares que van tirar endavant la casa de colònies de La Roca de Muntanyola. Amb aquests grups, sobretot amb el de Catequesi i de La Roca es van crear lligams de molta amistat. Ja jubilat, feia algunes feines escadusseres del que ell sabia: comptabilitat, però també feia cursets d’interpretació i lectura de textos antics i passava hores a l’Arxiu Històric en recerques diverses, entre elles la història familiar. Estimava amb passió el romànic i sovint defensava vivament i raonada els seus criteris i punts de vista, recordo la polèmica al Diari de Terrassa amb en Paco Cao i el propi Ajuntament per unes fotografies trucades al llibre Fèlix Bermeu Vida soterrada. Val a dir que Manuel Planchat i Francesc Torrella Niubó també hi van dir la seva.
Fa quatre anys tot anant a la casa que feia anys la família havien adquirit i reconstruït per al lleure familiar a La Pobla de Lillet, l’atzar i la son del seu conductor va fer que un cotxe envaís la seva via i quedés afectat per sempre. No puc oblidar en aquest anys la seva passiva presència, potser acceptació de la situació? Sovint la seva sornegueria i perspicàcia l’acompanyava, com sempre, en les visites que li feia de tant en tant. La seva esposa Ramona Rua i tots els fills i filles han estat al seu costat des del primer fins al darrer moment. Mereixen tots un elogi i el meu personal agraïment, jo també estimava el vostre pare i espòs.
I acabo amb el text que ell mateix va escriure per al recordatori del seu comiat: Bon dia! A tothom que em llegeixi/ Us ho dic amb el cor a la mà/ No hi ha dobles intencions/ Sempre clar i català/ Us estimo molt/ No sé quan és/ Quant és molt/ Més ja no pot ser/ Us cedeixo el béns/ I també el futur/ Vull quedar net de tot/ Menys de l’Amor/ És el meu testament.
PS: Deixeu alguns centimets per als pobres.
Fundació Torre del Palau.
