Divendres va ser el Dia Universal dels Drets de l’Infant, era un bon dia per a recordar el dret de la infància a la ciutat: a poder viure a una ciutat que els garanteixi els drets bàsics d’habitatge, educació, lleure, alimentació, salut, cura, estima, joc, participació…
Perquè aquests drets, reconeguts a la Carta dels drets de l’Infant de 1959, no són automàtics ni estan garantits del tot sense problema. En l’actual context de pandèmia s’ha hagut de recordar l’interès superior de l’infant davant d’exigències de mantenir les escoles tancades amb arguments que poc tenien a veure amb els infants. Ara és una evidència que la reobertura de les escoles bressol al maig i de tot el sistema educatiu aquest setembre era i és segur i necessari, perquè, també, és una qüestió de drets i d’oportunitats vitals. I hem de continuar treballant per garantir el dret a l’educació fora de l’horari escolar, perquè cada cop resulta més evident que l’escola iguala oportunitats i expectatives, però que és en l’accés a les activitats fora de l’escola on es produeix el desequilibri: l’accés a l’esport, la cultura, la tecnologia, l’art i la ciència… durant les tardes, el cap de setmana i l’estiu marquen la diferència. L’accés a l’educació en el lleure en un període tan desigual com és l’estiu marca la diferència. Per això ens vam arremangar -en plena pandèmia i amb les escoles encara tancades- i ho tornaríem a fer per construir un itinerari educatiu a l’estiu que ens faci avançar cap a una ciutat més equitativa.
Aquest és un gran repte que Terrassa ha d’afrontar els propers anys, sense oblidar que no podem ni despistar un segon en vetllar pel dret a l’alimentació regular i saludable. Sí, a Terrassa a la segona dècada del segle XXI no podem baixar la guàrdia ni un moment. Ni en aquells llocs on ens sembla que no hauria de passar: no tolerem ni tolerarem que els interessos econòmics, per legítims que siguin, passin per davant del dret a l’alimentació de cap infant.
Malauradament, la nostra ciutat no és una excepció i el dret a l’habitatge digne encara no està garantit del tot. Ho deia el nostre company, el regidor Carles Caballero: «a Terrassa la població estem més a prop d’ocupar que no pas que ens ocupin». Els desnonaments continuen sent una trista realitat a la qual hem de fer front, amb polítiques que no són ni ràpides ni senzilles, però sí urgents i imprescindibles: no podem trobar normal el desnonament d’infants, perquè no ho és.
La pandèmia ha empitjorat algunes de les xacres que ja patíem i a les quals haurem de fer front: abusos, maltractaments, violències patriarcals… que han continuat passant sense el refugi segur de l’escola i que haurem de fer un esforç per desvetllar, denunciar i curar-ne les ferides, sense oblidar que la prevenció i l’educació afectiva i sexual són la millor arma per erradicar el patriarcat.
Perquè els infants no són només el futur, són el present. I els hem de retornar allò que la ciutat els ha pres els darrers cinquanta anys: la possibilitat de jugar als carrers, que ara són propietat dels cotxes; d’anar de casa a l’escola amb seguretat; de respirar aire net.
El dret, en definitiva, de viure en una ciutat que els estimi i, també, que els escolti. Perquè ells i elles viuen la ciutat com qualsevol de nosaltres i tenen dret a participar, a dir-hi la seva i a ser escoltats.
Escrivim aquest article a quatre mans amb la imatge a la retina d’un nadó ofegat a les costes de l’estat. D’un nadó que podria haver estat veí nostre. O no, és igual. Quan un infant mor perquè tots els seus drets han estat vulnerats, no podem restar alienes. Ni avui, Dia dels Drets de l’Infant, ni mai.
