Ni la política de proximitat ni la de les més altes instàncies de l’Estat generen confiança en la ciutadania. No es tracta d’una sentència de màxims ni de posicionaments demagògics des de l’errònia convicció que tot es fa malament a l’administració pública, perquè toca criticar per sistema. No parlem o no parlem només de la gestió de la pandèmia, que contribueix a posar de manifest, com dèiem ahir, la incompetència i la incapacitat d’alguns gabinets; parlem dels governs de coalició. Només hem d’estar una mica pendents dels mitjans per adonar-nos que no tenim encara una cultura de govern en coalició, tot i que hem de dir que, entre Ajuntament, Generalitat i Govern de l’Estat, el que surt més ben parat és el govern municipal.
Quan diem que ens falta cultura de pacte, diem que, tot i que es vol transmetre una imatge d’equips monolítics amb consignes convencionals emeses amb més o menys convicció, és difícil que les voluntats siguin tan coincidents, que les coalicions es converteixin en maquinàries engreixades que funcionin com si es tractés d’un únic partit. Però una cosa és un acoblament perfecte i una altra és el que estem veient en la coalició entre PSOE i Unidas Podemos al govern de l’Estat o el paradigmàtic del caos, que seria el de la Generalitat entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Insistim en el fet que la imatge que dóna l’Ajuntament de Terrassa no és de conflicte com en els altres casos, sinó de dificultats organitzatives que han portat a decidir canvis en l’organització política i tècnica. El dissens o el neguit, segurament, està en la necessitat de trobar l’eficàcia en la gestió de moments complicats com els que estem passant, més que en un clima d’enfrontament. Així i tot, és lògic i legítim que tant Tot per Terrassa com Esquerra Republicana vulguin rendibilitzar individualment la seva acció de govern. Les eleccions municipals estan lluny encara, però la pandèmia està forçant les costures de la gestió municipal i el govern ha de donar resposta als reptes fundacionals de la seva coalició que havien de canviar la inèrcia de quaranta anys de govern socialista de la ciutat.
A la Generalitat el problema és un altre, és l’enfrontament acarnissat de dues formacions que volen l’hegemonia d’un espai polític encara que la deslleialtat pugui posar en perill la gestió del govern d’un país. Han estat condemnats a governar en comú tapant-se el nas i ja veurem quines són les opcions de l’aritmètica de pactes que resulti de les eleccions del mes de febrer. A Madrid, la pressió sobre el govern és extraordinària, però ni PSOE ni UP renuncien a mantenir l’essència de les seves naturaleses quant a decisions de govern i eventuals aliances.
Els governs de coalició semblen basats en el curt termini, els cops d’efecte, les consignes de consum ràpid a través de xarxes socials per generar dia a dia una opinió positiva en un partit en particular i no en un govern com a bloc. I el gran problema és que en tenim per a molt temps, de governs de coalició, i nosaltres, com a ciutadans, entrem de bon grat en aquest joc sense saber com evitar-ho.
