Fa unes quantes setmanes que quan arriba el cap de setmana, de divendres a diumenge, hi ha confinament perimetral a la ciutat. Vaja: que no podem sortir de Terrassa. Un tancament que durarà fins al 6 de desembre, si no és que les coses es tornen a complicar. Afegiu-hi, a més, que fins aquest diumenge tampoc no hi ha hagut bars ni restaurants ni cinema, teatre o concerts. I què fem els terrassencs -o què podem fer- "tancats" a Terrassa?
Probablement, el desànim generalitzat que ha provocat la pandèmia, en un context de màxima incertesa sobre com pugui evolucionar i quines poden ser les normes que cal anar aplicant a cada moment, ens ha restat capacitat d’iniciativa per plantar cara a la situació. Però m’estranya que a ningú no se li hagi acudit que era un bon moment per proposar activitats que, d’acord amb les restriccions del moment, donessin sortida a aquest enclaustrament local forçat. Certament haurien pogut ser iniciatives dels organismes públics locals, sempre tan atents a resoldre’ns la vida i a fer-nos feliços, però atrafegats com estan a gestionar els efectes de la Covid-19 -i sobretot a gestionar-se ells mateixos-, ja entenc que és demanar massa. En canvi, les institucions privades sí que podrien -i encara poden- donar resposta a aquesta situació inèdita.
La pregunta, doncs, és: "Què es pot fer a Terrassa un cap de setmana si no se’n pot sortir?". I les respostes són moltes i diverses. En poso alguns exemples. Un: es podrien recuperar les diverses rutes per visitar -des de fora- els edificis més notables que tenim de les diverses èpoques i estils. M’imagino un guia conduint "grups bombolla" de fins a sis persones, amb bones explicacions sobre els arquitectes que els van construir o les funcions dels edificis lligades a l’estructura social del seu temps. Dos: es podrien oferir visites als diferents barris de la ciutat, explicant-ne la història: quan es van crear, en quines circumstàncies, com han crescut i amb quines característiques demogràfiques. Parteixo del supòsit que molts nous terrassencs -i no tan nous- no en saben res, d’on viuen. Ni de la ciutat, ni del seu barri o dels barris que no sabrien ni situar sobre el terreny. No els agradaria saber què eren aquells terrenys només fa cinquanta o cent anys? O com es va formar el barri? O si hi ha projectes de transformació futura..?
En tercer lloc: ara que ja es podrà recuperar l’activitat cultural, es podria improvisar -d’això, en sabem molt- un programa de concerts, de circ o de representacions teatrals a l’aire lliure -ho torno a dir, respectant totes les normes- però acostant aquestes propostes als diferents espais oberts disponibles a cada barri. I, encara, a part dels espais oberts, hi ha auditoris i teatres, a més de moltes sales d’actes d’institucions diverses, en què es podrien oferir actuacions de petit format però amb uns horaris continuats -migdia, tarda, vespre…- a preus modestos. Tenint tots els terrassencs tancats al municipi, iniciatives d’aquest tipus potser permetrien que molts conciutadans descobrissin, per primera vegada, el plaer de gaudir d’aquestes ofertes i, amb sort, hi quedessin poc o molt enganxats per a quan es torni a la normalitat. A més, coneixerien els artistes locals i les institucions que s’hi dediquen.
En fi, pensant-hi una mica, potser amb una petita ajuda pressupostària pública, es podria convertir un empresonament forçat en una oportunitat irrepetible per fer ciutat. I sempre seria millor que només doldre-se’n.
