La cantautora i pianista terrassenca Gemma Humet (Terrassa, 1988) volia en el seu tercer disc, “Màtria”, ja a la venda, “fer un canvi a nivell sonor”, i per això diu que s’ha atrevit “a buscar coses noves, a reinventar-me”, buscant textures electròniques sense perdre l’essència. Produït per Jordi Casadesús, en “Màtria” (Satèl·lit K) Humet recupera un preciós tema inèdit del seu oncle Joan Baptista, “Solitud”, perdut entre els papers familiars, incorpora quatre peces pròpies i posa música a poemes de Maria Mercè Marçal, Roc Casagran, Estel Solé, Mireia Calafell i Sònia Moll.
Segons la seva opinió, feia temps que volia “fer un canvi, fer un pas endavant, buscar coses noves, reinventar-me, i m’he atrevit”, un pas que agraeix al productor, el tercer en tres discos.
“En cada àlbum buscava una cosa diferent i requeria unes coses determinades. Ja en el segon anava cap a un so més modern, però en aquest em vaig trobar a Jordi Casadesús i tot va fluir”, explica Humet, instal·lada últimament a Centelles, motiu pel qual les fotografies del CD són del membre de “Els Catarres” Jan Riera, resident en la veïna Aiguafreda.
A l’expectativa
Tot i això, admet que li feia “por no mantenir la meva manera de cantar, la meva essència, i que es trastoqués. Però ho vam aconseguir, no ens vam perdre pel camí i vaig trobar una sonoritat més actual, més electrònica”, detalla l’autora d'”Ara” sobre un disc de veu, pianos, caixes de ritmes, bateries, algun baix i cap guitarra.
És per això pel que diu estar “supercontenta”, i també “a l’expectativa”, per veure com digereix el seu públic aquest canvi, en el qual va creure “des del principi”. “Fins ara em mostrava més acústica i mediterrània, però aquest disc me’l sento molt meu”, resumeix.
Tot això per parlar de “Màtria”, un concepte que engloba els temes que volia tractar: “el fil conductor és ser dona, i per això les cançons parlen de mare, llibertat, solitud, Lilith…”. I, en aquest sentit, reconstrueix el terme pàtria per reivindicar que “no calen grans declaracions perquè el feminisme està en les petites coses quotidianes”, com indica en “Ales al vent”.
Partidària de posar música als poetes perquè fa anys que es dedica a això en els seus projectes amb Toti Soler o Toni Xuclà -i també perquè “si estan tan ben escrits i m’identifico, jo no ho faria millor”-, aposta, això sí, per autors contemporanis pel seu “llenguatge senzill”.
Comenta Gemma Humet que es va trobar amb “Solitud”, una cançó inèdita del seu oncle, l’autor de “Clara”, “Hay que vivir” o “Que no soy yo”, preparant un concert sobre temes que no van superar la censura franquista. Va trobar dos: “Kristine”, i aquesta, però només en va trobar la seva lletra.
“Vaig preguntar a la família, als seus músics, si algú recordava alguna cosa… i vaig trobar un foli amb els acords, sense la melodia, de manera que la vaig refer nova”, explica Gemma Humet, que admet que, “malgrat que fa força por” la situació actual per als músics amb la pandèmia, no es pot queixar, ja que ha continuat fent bastants concerts en petit format, a més de presentacions d’actes.
“Em fa més por tot ara, quan amb el fred ja no hi haurà res a l’aire lliure”, se sincera Humet, que té concerts amb Toti Soler pròximament -a Rubí i Llagostera-, a més d’altres anteriors i ajornats, i que espera començar a presentar “Màtria” al mes de gener. “És molt difícil tancar res. Anem al dia”, confessa la terrassenca.
