AMB la confiança que ens tenim, algun amic meu sovint em diu que sóc peculiar. No m’enfado pas, ans al contrari. Li afegeixo que -a més a més- em considero singular, irrepetible, personal i intransferible. Això sí, sense cap mena d’envaniment o xuleria. No m’agrada anar pel món de manera aborrallonada. Fent el mateix que tothom. Sempre que puc, intento oxigenar-me amb un bri d’originalitat. Veig poca TV, procuro pinçar opinions de força diaris, alhora que tracto de llegir i escriure força. Mai no voldria caure en la tesi de l’anar fent, cremar les hores i caure en el parany de l’ociositat. Com quan, un cap de setmana, hi ha qui es desplaça a una gran superfície comercial. Només per badar, perquè forma part d’una "litúrgia". Allò que els italians batejaren com a "dolce far niente". En un entorn social ateu, algun sociòleg considera que els El Corte Inglés, La Maquinista, Baricentro, Centre de les Glòries o el Media Markt, etcètera, són les noves catedrals del segle.
En base a aquest "preludi", fa temps que volia parlar d’aquest perfil. Admiro el coratge dels qui acostumen a nedar contra corrent. Hi ha qui els ho retreu. En el fons, tanmateix, els tinc una sana enveja. Solen fixar-se reptes ambiciosos. La utopia forma part del seu ADN i no es deixen arrossegar per l’allau del passotisme. En la meva època universitària, recordo una teoria que molts consideren una bajanada: "No és notícia que un gos mossegui l’home. Per contra, sí ho seria a l’inrevés".
En parlar d’actualitat, un ha d’ésser in situ. Veure els fets amb els ulls. Igualment, opinar sobre qualsevol tema requereix anàlisi, fondària, creació i "humitat". Matiso que no parlo d’"humilitat". Pensava en l’estricta obligació de "mullar-me", assumint el risc de no poder agradar a més d’un lector amb quelcom del que escric. Com a referents, no puc tenir un sol polític d’ara. Si més no perquè solen emprar una xerrameca inflada i buida de contingut. Si jo no vull que m’escalfin l’orella, no puc pas permetre la trepanació cerebral d’un sol lector. Claredat, senzillesa, fermesa i creença en principis bàsics esdevenen quatre potes del meu tamboret. Per tant, després de més de tres anys i mig esmorzant diàriament amb lectors, reitero que "les meves entrades" són fictícies. En el sentit que el contingut podria semblar desajustat. Però l’accés és diàfan. Seguim, doncs!
