L’ any 2013, Andreu Grau va irrompre en el món literari publicant “Les desventures d’Arquímedes Cadavall”. Una sorprenent novel·la ambientada a Terrassa i Matadepera, amb profusió de noms concrets (potser la novel·la “més terrassenca” que s’hagi escrit) i un estil directe i alhora melancòlic que bevia de Raymond Carver i Jack Kerouac. Tres anys després, Grau posava a les llibreries “Ni aquesta tarda, ni cap altra”, una segona novel·la més entroncada potser amb els plantejaments de J.G.Ballard, en part també ambientada a la nostra ciutat, amb la despersonalització del món com a tema de fons.
Ara, Andreu Grau (Terrassa, 1973) “Les ales de l’arna”, una novel·la que encaixa perfectament amb la situació que vivim. Es desenvolupa en una Barcelona distòpica, a punt de ser engolida pel canvi climàtic. Escrita abans de la pandèmia de la Covid-19, l’obra sembla anticipar-la, perquè parla d’enclaustraments i de decadència social. Casualment, el dia que entrava a impremta, el 13 de març, es va declarar l’estat d’alarma. Els treballadors van estar 15 dies sense aparèixer per la impremta i la novel·la no es va poder editar i distribuir fins un mes més tard.
“Les ales de l’arna” “ens parla fonamentalment sobre si es pot fer alguna cosa per canviar el destí que ens ha estat imposat i si és bo intentar canviar aquestes condicions vitals o si bé és una gosadia intentar-ho i, per tant, és millor acceptar”, explica Andreu Grau a aquest diari. “És per això que a la contracoberta diu que és una novel·la sobre ‘la voluntat i el destí’, per dir-ho a la nietzscheana manera”.
El seu protagonista, l’Emil Julià, té una doble condició. “Per un cantó és un terapeuta o gurú que utilitza un suposat do per solucionar els problemes de la gent, do que també utilitza per manipular, i, per una altra banda, té una estranya fòbia que l’impedeix sortir de la ciutat de Barcelona. Així doncs hi ha un conflicte en els termes perquè qui ajuda a la gent a alliberar-se és també ell, a la vegada, presoner d’una estranya maledicció”.
Serà però, l’aparició d’una dona, l’Ariadna, “molt magnètica i també gurú a la seva manera qui posi l’Emil entre l’espasa i la paret, perquè no pot sortir de Barcelona per seguir-la pel món, mentre que ella viatja per tot arreu”. Això serà el detonant d’un conflicte per saber si el personatge aconsegueix, amb el seu do, sortir o no de la ciutat.
Tota aquesta història, en principi força particular, “serveix per plantejar també temes socials com ara les noves sexualitats. Hi ha un moviment de gent que practica l’abstinència, moviments neo-conservativistes que advoquen per la protecció dels drets dels robots i a la vegada per la fi de la tecnologia i també serveix per a parlar de la fi d’una cultura. La cultura catalana a la novel·la està a les acaballes i l’última estocada serà el canvi climàtic que anega aquesta societat”.
El moll de l’os de la història és, però, el suposat do de l’Emil Julià i la cultura New Age. A Andreu Grau sempre l’han fascinat els llibres i la història del xaman Carlos Castaneda, la qual cosa “no vol dir que cregui tot el que explica”. “Si ja era prou fascinant el personatge del xaman Don Juan amb qui ell conversava més era encara el secretisme de la seva vida. Amb internet s’ha sabut força d’aquesta vida i té moltes ombres -era força manipulador- amb algunes llums. A partir d’ell he elaborat el personatge d’Emil Julià”.
“Com que la vida em sembla efectivament un misteri que no es pot explicar només amb la raó, sempre dono el benefici del dubte a l’espiritualitat, del món de les energies, i tinc molta afinitat per exemple amb el taoisme -practico Tai Chi- i, tot i que el meu personatge és un ensarronador, també deixo la porta oberta a la màgia d’aquest misteri”, assenyala l’escriptor terrassenc. “Per altra banda el tema de la distopia encaixa molt bé amb una editorial com Hermenaute que tracta molt el cinema fantàstic i la ciència-ficció, tot i que la meva novel·la només té pinzellades de literatura especulativa”.
