EM sembla que, de manera quasi definitiva, haurem de desar les agendes i les planificacions a mitjà i llarg termini. El professor Niño Becerra, home molt assenyat i de pronòstics prou encertats, parlava de viure al dia com la fórmula més apropiada a què ens haurem d’acostumar d’ara en endavant. No hi ha dubte que el seu comentari tenia molta més fondària que el simple discurs inspirat en l’espontaneïtat i la imprevisió/sorpresa dels esdeveniments.
En qualsevol cas hem entrat en una situació on no s’albira pas un desenllaç esperançador ni a curt ni a mitjà termini. Tristament ens cal defugir d’aquelles planificacions que ens tenien, voluntàriament, tenallats per a tota la resta de l’any. La maleïda frase “sempre s’ha fet així” ha superat la data de caducitat i ja no té cap mena de valor.
Un bon amic em parlava que, en determinats àmbits de la cultura, local i de país, hom es desperta, cada matí, amb el neguit de quina serà la nova reducció/prohibició o anul·lació d’aquest o aquell esdeveniment. Hem entrat de ple en una resignació global que ens allunya de qualsevol agradable sorpresa. Aquesta és la gran/trista lliçó d’aquest any tan terrible. No hi ha espai per poder establir fulls de ruta ni estratègies de seguiment de determinats projectes. Tots acabem moltes converses amb la manida frase de “quan tot això s’hagi acabat” ja en parlarem.
Ho diem amb la boca petita perquè no tenim gens clar en quin moment podrem tancar aquest malson que se’ns fa etern, dur i amb una dosi continuada de desànim i molt pessimisme. Aquesta setmana, laboralment parlant, s’iniciava el dimarts 13 -sant Eduard- i com en qualsevol no fèiem altra cosa que fer repàs de les reunions i dinars/sopars de treball dels propers dies i setmanes.
Durant la mateixa tarda de dimarts ja ens varen anar preparant què podria passar en els propers dies en el sector de la restauració. Com en el món de l’òpera es canvien els protagonistes/anunciants oficials i aquells que fa dies que no sortien tornen a reaparèixer o a l’inrevés. Si algun dia tots els personatges de l’auca -autoritats polítiques, científiques i sanitàries- acaben sortint a escena potser no hi haurà prou espai per a tothom ni potser prou xiulets per manifestar el desacord, la desorientació i un desànim del tot just i generalitzat per part de la ciutadania.
Una vegada més apel·len a la nostra responsabilitat, a un penúltim esforç, i ho contrasten amb alguns possibles orígens/causants del rebrot.
El dit acusatori va canviant, aleatòriament, de direcció amb el pas dels dies i ara tots els mals vénen del món juvenil, de les trobades universitàries, de l’exèrcit de boletaires i del batibull que es viu en bars i restaurants. Compte amb el discurs! La gent es pot enfadar.
Si no filtrem/mesurem tota mena de comunicats ens podem pensar que som culpables de tot el que estem vivint/patint. Sort que la Generalitat vetlla per nosaltres i ens recorda que som un macroequip, sense poder jugar ni entrenar, que res ens atura ni ens pot vèncer. Ja ho veurem!
