La sala Fabià Puigserver va obrir la temporada teatral 2020-2021, un seient sí i un seient no, o sigui al 50%, amb la programació de l’espectacle de El Niño de Elche amb el seu muntatge Noli em tangere (No em toquis), la frase de Jesús a Maria Magdalena després de la seva resurrecció. El Niño de Elche experimenta i s’atreveix a sortir de la cotilla del flamenc i del palmero per endinsar-se en una litúrgia experimental metamística amb una pregària on desplega una amalgama de personatges als quals col·loca en el centre de la seva diana i sobre els quals dispara el verí del cinisme: als qui fan ostentació a Instagram, als que voten perquè legitimen les polítiques neoliberals, a Joan Carles I, als fills de la burgesia que poden fer teatre, a Ada Colau, a Jordi Pujol i Solei, al dit petit de Leo Messi que val més que tota una dècada del pressupost del Departament de Cultura, a Donald Trump, a Mark Zuckerberg i a la COVID-19. Un espectacle pregària en què a més es reflexiona sobre el ritual del teatre, la incertesa de la transparència democràtica i la nostra realitat de ciència ficció.
Estem en una missa laica, una mena de cervesa sense alcohol, una aproximació no a l’espiritual sinó al ritu, a l’origen del teatre, el teatre com una celebració ritual on es poden cridar, picar de mans o cantar a la recerca de la comunió amb l’ espectador en tant que representació contemporània. Donar a llum una idea, encarnar la incertesa en escena. Alarma i emergència artística davant la pandèmia mou la veu del Niño de Elche experimental que ens recorda al desaparegut Carles Santos.
Necessitem la urgència dels creadors, la necessitat de les arts escèniques en viu en uns temps tan virtuals. El Niño de Elche acompanyat dels seus escolans i oficiants per llegir els textos de dramaturgs afins al Teatre Lliure com Mar Artigau, Clàudia Cedó, Albert Lladó i Victòria Szpunberg. La veu a aquests textos reflexius plens d’ironia la posen Alejandro Quesada, Enric Clarós, Marta Bassols, Matias Kaupppi, Josep Rovira i Urbana Rodríguez. Creadors que barregen català i castellà en un producte híbrid que ens atrapa des del primer moment per la naturalesa de ritual.
Dues taules a manera de mirall una davant de l’altra i un faristol on El Niño de Elche llança el seu cant subversiu, la distància que marca la quarta paret està més present que mai físicament, però no en les idees que ens colpegen a l’ espectador amb mascareta. La música, el so, les palmes i les cançons creen un ambient, un espai on endinsar-nos ajudats per una encertadíssima il·luminació de Marc Lleixà que suma la llum a l’espai musical en una perfecta metamorfosi de moments salvatges d’escolta d’un cor silenciós a les butaques del teatre.
A l’espectacle hi ha moments de pregària, de recolliment, de reflexió interior, de laboratori teatral on el mantra/laboratorio de El Niño de Elche ens parla d’Ernesto Cardenal i el seu poema Cant Còsmic. El jo i el tu reivindiquen l’ésser. La vida com poesia i oració en un exercici d’alliberament, de teologia de l’alliberament, en un moment on sembla que les presons de la pandèmia, dels hospitals, dels llits de les residències, les aules massificades on no es respecta la distància sanitària, el Niño d’Elche ens recorda que la persona sola no existeix, som comunitat i la mort no pot mai triomfar sobre l’amor.
* L’autor és professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
