ONZE del matí d’un dia de tardor qualsevol a la falda del Montseny, preparat per dur a terme una de les moltes caminades d’interacció amb el medi natural. De sobte darrera meu uns plors de vailet que m’obliguen a girar el cap i veure què passa i allà, a escassos 20 metres, em trobo un marrec de no més d’un any penjat a l’esquena del seu pare i guarnit com un alpinista professional (polar, capell i sabates de muntanya). La imatge, curiosa per inusual, és d’aquelles que et fan rumiar algunes coses. Quina és l’edat per iniciar als nostres fills en aquesta relació natura/home?. No estem assumint riscos innecessaris avançant esdeveniments que han d’aparèixer més endavant quan els nostres fills siguin una mica més grans?. De què li serveix a un nen tan petit aquesta prematura visita a la muntanya?. Tot i que el meu punt de partida pot semblar en contra d’aquesta situació i després de donar-li unes quantes voltes no trobo cap argument negatiu i contrari a la decisió d’aquest pare de portar al seu progenitor a trepitjar fulles seques.
Gaudir d’un dia a l’aire lliure en un paratge ple de colors i perfums de tardor. Marrons i grocs que es barregen amb verds i vermells. Flaire de terra humida convivim amb tot tipus d’ ensums vegetals que et fan sentir més pur, més sa, més arrelat al món. Ocells que canten i desperten la curiositat del jove muntanyenc que, amb uns ulls oberts com a taronges, observa rialler tot aquests sons, nous per al seu timpà. El cel blau fa de catifa a un sol que escalfa amb ganes les nostres cares. Les galtones del xic ,molt vermelles, li donen un aspecte de salut i confort immillorable.
Tot el que ens envolta és d’una extrema calidesa i tots plegats, nen inclòs, es deixem induir per aquesta situació.
Anar a favor de natura sempre ens aporta beneficis i fer-ho des de ben petits ens obre les portes a una relació de coneixement i adaptació del nostre entorn que perdurarà en les nostres accions posteriors. Obrir els sentits i les percepcions als estímuls del món natural ens predisposarà a ser persones més sensibles i solidàries, més curoses amb allò que ens envolta, més acollidores i comprensibles amb els nostres iguals, en definitiva unes persones més senceres.
Aquest vailet que un dia el seu pare va decidir portar-lo al Montseny quan només tenia un any a obert la porta a poder desenvolupar totes les seves potencialitats físiques, expressives, emocionals i de relació, haurà iniciat la seva adaptació al territori. Quan sigui gran podrà dir que des que tenia un any ja pujava muntanyes i segurament farà els mateix amb els seus fills.
Porteu els vostres fills a la natura, els hi fareu un favor i estareu treballant perquè la nostra societat s’allunyi una mica de l’autisme social que la tecnologia pot ocasionar en les generacions més joves. No podem anar en contra dels avenços que el segle XXI ens ha portat, ans al contrari, el que us estic demanat és que siguem capaços de combinar aquests avenços amb situacions que, no per antigues però si per tradicionals, poden oferir molt millor una visió equilibrada del fet de viure, anar a la muntanya és una d’elles. Allò que al principi em podia semblar temerari, portar nens petits, molt petits a la muntanya; després de passar-ho pel sedàs de la reflexió i l’anàlisi ho veig formidablement extraordinari.
* L’autor és Coach Advance Life
www.creixerjoancarles.com
