Cada setmana en un moment que va des del dimecres i fins el dilluns següent dedico una estona a escriure el meu article setmanal. Avui llegiu un article que vaig fer ahir al migdia, pràcticament fora de temps, però sent fidel als meus compromisos. La veritat és que aquesta setmana no tinc ganes d’escriure. La realitat és massa envirollada com per reflexionar sobre ella mateixa i redactar un text que vagi en favor o en contra de qualsevol esdeveniment, sentiment o actuació de rellevància. Cansat de la contesa política que embruta les nostres vides, fart d’un virus que ens ha canviat el nostre quefer habitual i decebut amb un món que sembla emmalaltit i de difícil solució. Tot plegat coincideix amb la meva última lectura " El cerebro del rey" a on intento esbrinar perquè aquest òrgan que tenim els humans, diferent a la resta de les espècies, s’ha desenvolupat de tal manera que ens ha fet reis del planeta terra.
Els homes i les dones hem estat capaços de fer coses increïbles dins del món de la cultura, l’enginyeria, l’alimentació, la medicina, la construcció, la moda i així un llarg etcètera en tots i cadascun dels àmbits que ens hem desenvolupat i que ens ha permès convertir-nos en l’esser viu capdavanter en quan a la conquesta de la tecnologia i l’avenç. Això explicat per si sol ja ens hauria de fer-nos sentir cofois d’allò que com a partícips de la cadena evolutiva ens ha situat en aquesta privilegiada posició.
Res més lluny de la realitat. Quan els dissabtes per la tarda passejo per zones rurals del nostre país i veig pasturar els ramats amb aquella quietud en els seus moviments i aquella Pau en la seva mirada penso que els que realment han sabut triar l’opció correcta han estat ells i no pas nosaltres que tenim vides veloces i superficials. És cert que aquests vedells que jeuen tranquil·lament sota el sol calent dels dies clars de tardor no aconseguiran mai un premi Nobel per les seves actuacions, ni tampoc rebran cap reconeixement per les seves investigacions, però des d’un punt de vista del gaudir de la vida seran pausadament feliços fins que, sent peça d’escorxador, acabin formant part de la cadena d’aliments dels éssers humans.
Nosaltres, els homes i les dones, arribarem també al nostre escorxador i també serem pastura d’altres elements que acabaran amb la nostra part més física i no acabo de tenir gaire clar si el trànsit pel qual hem passat és millor o pitjor que el de la vaca pasturant. De vegades quan miro al meu voltant no m’agrada el que sento, el que veig, el que percebo perquè és acumulativament dens, embolicat, i envejo a d’altres éssers vius que potser sense tantes pretensions, sense tant cervell, frueixen molt més del temps que tenen per viure.
Companys i companyes d’aventures, gent del món, fem les coses més fàcils, menys tèrboles, més planeres i llaurades. Explotem les nostres diferents intel·ligències en favor de la nostra espècie, apostem sempre a guanyador. Deixem la lluita per trobar espais de millorar col·lectiva i no per posar-nos travetes als nostres objectius. Anem a favor de tots i en contra de ningú i superem les rancúnies sense cap altra volta que la de viure tranquils. Tenim les eines ( el cervell és la principal) per desenvolupar-nos i conviure des de l’èxit comú, des de la victòria global i no pas de la individualitat més raquítica i entorpidora.
Siguem d’una vegada per totes allò pel què hem estat dotats, una cerca constant de la millora del nostre futur, cuidant el planeta, les civilitzacions, els individus i amb aquesta obsessió per trobar el camí correcte rebaixar la pressió que el nostre món pateix rere dia.
Avui no tenia ganes d’escriure, desmotivat per tot allò que m’envolta he estat capaç d’expressar una nova realitat, la que m’agradaria poder compartir.
* L’autor és Coach Advance Life
www.creixerjoancarles.com
