TAL dia com avui, fa 10 anys, moria en Joan Triadú i Font. Pedagog, crític literari i referent en la lluita per l´ensenyament del català. Home íntegre, multicultural, silent i pencaire com pocs. La seva pèrdua fou un sotrac fort al món de les lletres del nostre país. El sentiment de la pèrdua posà d´acord tothom per a organitzar una exposició ambulant sota el títol "llegir com viure". Reproduïa et petit recambró que feia servir com a despatx. Després de passar per diferents indrets del principat, s´establí definitivament a la biblioteca del seu Ribes nadiu.
Aquesta exposició permanent aplega llibres i molts objectes que reconfiguren la seva vida. També hi ha un seguit de cartes, producte de la correspondència mantinguda amb pesos pesants de la nostra literatura (com ara Salvador Espriu, Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Baltasar Porcel, Carles Riba i Mercè Rodoreda, entre d´altres). Era un home que s’autoconsiderava molt reservat.
Trobo ben encertat haver titulat aquesta mostra amb el títol d´una de les seves obres: "Llegir com viure". Crec que esdevé una mena de reproducció del recambró que emprava com a despatx. Tot plegat ve a dibuixar un pensament profundament privilegiat i visionari. Trena l´eix cabdal del seu discurs, amarat amb un toc de franquesa i l´esforç de la pròpia exigència. Ell mateix mantenia que "vinc del que en dic de baix. Tot s´ha de fer cm si fos la darrera vegada".
Aquest pòsit d´equilibri i rauxa no impedí que li lliuréssim les màximes distincions. Com ara la Creu de Sant Jordi (any 1982), el Premi d´honor de les lletres catalanes (1992) i la Medalla d´or de la Generalitat (2001). Molt abans, podia presumir d´haver fet front crític a la dictadura franquista.
Tot i que sembli polèmic, goso fer un suggeriment a Omnium Cultural: que abandoni la vessant canyera/política d’enfrontament amb l´estat espanyol. D´acord als seus estatuts, la figura d´en Joan Triadú és un referent màxim. Ens fixa reptes objectius i sòlids. Si volem treballar per la cohesió social, la llengua, l´educació i la cultura del país, la fita ha de passar per corriols i viaranys on tots sapiguem llegir com viure. D´uns deu anys ençà, tot sembla indicar que anem per mala drecera.
