El papa Francesc ha dedicat el missatge de la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat de 2020 al drama dels desplaçats interns, un drama sovint amagat, que la crisi mundial causada per la Covid-19 ha agreujat encara més. A la llum dels esdeveniments que han caracteritzat aquest any, el sant Pare estén aquest missatge a tots aquells que han experimentat i continuen vivint encara avui situacions de precarietat, d’abandonament, de marginació i de refús a causa de la pandèmia.
Jesús, Maria i Josep varen experimentar les incomoditat, la incertesa i la por que comporta la situació del desplaçat i refugiat quan es varen veure obligats a fugir a Egipte. És la trista realitat de milions de famílies en els nostres dies a causa dels conflictes armats, les violacions dels drets humans i la violència generalitzada. Són refugiats que fugen de la fam, de la guerra i d’altres perills greus cercant la seguretat i una vida digna per a ells mateixos i per a les seves famílies. En ells, hi hem de reconèixer el rostre de Crist.
Els desplaçats constitueixen un repte pastoral al qual hem de respondre. El Papa descriu el procés de resposta amb quatre verbs, acollir, protegir, promoure i integrar, i hi afegeix unes altres sis parelles de verbs que responen a accions molt concretes per dur-ho a terme: conèixer per comprendre, fer-se proïsme per servir, escoltar per reconciliar-se, compartir per créixer, involucrar-se per promoure, col·laborar per construir.
La primera acció consisteix a conèixer per comprendre. La coneixença és un pas imprescindible per poder comprendre l’altre. No es tracta d’estar al cas de les dades estadístiques o de les teories.
Es tracta d’éssers humans, d’experiències i d’històries personals. La por, la incertesa i la precarietat que hem experimentat nosaltres mateixos durant el confinament ens ajuden a entendre allò que és una constant en la vida d’aquestes persones. El pas següent és fer-se proïsme per servir el germà necessitat.
Les pors i els prejudicis ens impedeixen acostar-nos als caiguts que trobem pel camí, però cal córrer el risc. Així ho hem contemplat en moltes persones que en els moments més crítics de la pandèmia han arriscat les seves vides ajudant els altres.
Les persones concretes, les famílies, els diferents col·lectius de la societat, les nacions, necessiten reconciliar-se i el camí de la reconciliació és el camí de l’escolta. Vivim una saturació de paraules i missatges que és impossible assimilar. Necessitem del silenci per poder escoltar, i ens cal aprendre a escoltar. Escoltar el nostre interior, la nostra consciència, el germà necessitat, escoltar la veu de Déu. L’escolta facilitarà la reconciliació amb un mateix, amb la creació, amb els altres i amb Déu. La reconciliació ens portarà a ser més conscients que formem una mateixa realitat, una família, la família dels fills de Déu, i a compartir les nostres coses, la nostra vida, tot el que hem rebut, i a créixer junts.
Creixerem junts vivint en fraternitat i solidaritat, sense excloure ningú, implicant tothom, comptant amb tots, promovent a tots, perquè tots i cadascú som importants, i hem de trobar el nostre lloc en aquesta comunitat, en aquesta família humana. Tots som cridats a col·laborar en la construcció del Regne de Déu, regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.
Aquest regne no es construeix amb el poder, amb la força o la violència, sinó amb el perdó, amb la solidaritat, amb amor viscut fins a donar la vida. Aquest és el camí per acollir i integrar els nostres germans desplaçats, als quals us convido a tenir ben presents en aquesta jornada.
* L’autor és bisbe de Terrassa
