La consellera de Salut, Alba Vergés, va venir ahir a Terrassa. Va estar a Mútua en una visita, sembla que privada perquè no estava a la seva agenda oficial, i també a l’Ajuntament. Ni en un lloc ni a l’altre ha estat possible parlar amb ella. Això sí, es va permetre la presència de fotoperiodistes i càmeres de televisió que van poder captar la reunió amb l’alcalde, Jordi Ballart, i el tinent d’alcalde, Isaac Albert, company de partit. Es pot pensar que, a la consellera, li agrada més posar que parlar.
Estem segurs que existeix una raó de molt pes per justificar que Alba Vergés no volgués fer declaracions ahir a Terrassa però, sigui quina sigui, no la compartirem mai. En un moment de pandèmia com el que estem vivint no s’entén que una consellera de la Generalitat de Catalunya es negui, a instàncies de qui sigui, a atendre els mitjans locals d’informació. És una mostra més de menyspreu no només cap als mitjans i el periodisme local en general, sinó també cap a una ciutat que està patint, com moltes altres, una pandèmia, i que és la tercera ciutat en contagis de Catalunya; una crisi que la consellera està gestionant directament. Algú al seu departament podria pensar que els mitjans estarien interessats a conèixer les darreres novetats sobre la gestió de l’epidèmia. Per descomptat, fotos sí, la foto és important.
No és la primera vegada que ens sentim menystinguts; lamentablement estem molt acostumats a la displicència barcelonina, però són situacions que no s’expliquen mai, perquè una de les màximes del periodisme és que els periodistes no han de ser protagonistes de les seves notícies. No obstant això, entenem necessari que els lectors sàpiguen que, si no troben el parer d’un personatge públic de l’alçada de la consellera de Salut, no és per deixadesa o perquè no sabem fer bé la nostra feina. És únicament i simplement perquè algun assessor no ha cregut important que Alba Vergés atengui els periodistes terrassencs. Doncs bé, la consellera ja té publicada la seva fotografia; és a la pàgina 10. Ho diem perquè al departament arribarà aquest escrit abans que la informació sobre la visita i així no han de perdre el temps amb aquest diari a les mans.
Encara que a prop, estem més enllà de Collserola, una barrera natural i psicològica que tanca els barcelonins, encara més, en el seu pretès cosmopolitisme centralista, un oxímoron en el qual només ells se senten còmodes. Terrassa? A qui li importa?
