PAUL Auster és un escriptor i director de cinema ianqui. La seva producció conté ribets d’absurdisme, recercant una identitat personal de nucli ferm. Per a ell, “la veritable vida es desenvolupa al nostre interior”. “La realitat no existeix si un no té imaginació per veure-la.” Amb més de mig any d’incertesa, hem tingut un temps prou llarg com per haver fet per qüestionar-nos molts dels principis que la Covid-19 ens ha remogut.
En el “Llibre de les il·lusions” (publicat l’any 2002), llança una frase cabdal: “El que importa no és l’habilitat per evitar els problemes, sinó la manera en què un s’hi enfronta quan es presenten”. Qui més hauria d’imbuir-se d’aquest axioma hauria d’ésser la classe política.
No creu en la casualitat. Vol descobrir nous eixos a partir de certs fets aparentment anodins. Descriu l’afecció desmesurada al diner i la vagabunderia com a trets que no ajuden gens ni mica en el dia a dia de les persones. Fa pena de dir però hi ha massa gent esperant que tot li solucioni el “papá Estado”. És ben cert que la “pallissa” que ens ha caigut esparvera. Com ho és alhora la pèrdua de valors i/o conceptes com l’estalvi, l’esforç, la lectura i la prudència davant les contingències que ens poden esclatar a les mans.
Què ho fa que siguem incapaços de creure que “existim, al present, en la mesura que posem la nostra fe en l’esdevenidor”? Pot semblar un principi molt primari però reflecteix el nucli d’un “catecisme” social a l’escola de la meva infantesa. Entenc que sóc massa realista en fer aquesta afirmació€ La irrupció del crèdit barat va obrir els ulls de massa persones que es van deixar entabanar. Emprant una citació del propi Auster, “no dic que això sigui dolent. Això sí, sovint ens hem deixat seduir per l’orgull de la pròpia intel·ligència”.
“La història no rau en els mots. És en la lluita€ Ningú no vol formar part d’una ficció. Menys, encara, si aquesta ficció és real.” No podem refugiar-nos a rondinar, al·legant una suposada mala sort. La pandèmia del coronavirus ens brinda una oportunitat immillorable de redempció. Des d’ara, ja res no hauria d’ésser igual. El món ha de canviar. Però el primer motor de tot plegat és al cervell de cadascú.
