Quan entrem a museus instal·lats en immobles patrimonials se’ns fa difícil captar tot el que atresoren. Molt sovint ens quedem enlluernats per l’edifici perquè la seva arquitectura en si mateixa ja és tot un gaudir pels sentits. A Terrassa, per exemple, hi tenim exemples significatius com el Museu Nacional de la Ciència i Tècnica (mNACTEC) de la Generalitat al Vapor Aymerich, Jové i Amat, del reconegut Lluís Muncunill i Parellada; o les seccions del Museu de Terrassa al Castell Cartoixa de Vallparadís, reconstruït a la dècada dels cinquanta del segle passat amb la participació de l’arquitecte municipal Josep Pratmarsó i Parera, i a la Casa Alegre, reformada per Melcior Vinyals i Muñoz.
En aquest reportatge hem volgut oferir una nova mirada de la residència senyorial modernista. Hem cercat, amb enyor d’estiu, l’obra pictòrica relacionada amb el mar. Visitant la casa es pot fer un recorregut per obres de Ramon Cortés i Casanovas, Tomàs Viver i Aymerich, Joaquim Vancells i Vieta, Alexandre de Riquer i Ynglada, Josep Martínez Lozano i Laureà Barrau i Buñol. És una col·lecció de nou obres del fons del museu municipal sobre indrets de la costa catalana i de les Balears, realitzades quasi totes a l’oli sobre tela, i que daten dels segles XX. En aquestes obres cada pintor ha evocat el mar, a vegades blau i serè, amb molta llum, i d’altres més boirós i revoltat. També es pot apreciar que hi ha artistes que han optat per representar el mar en solitud mentre que altres han preferit donar protagonisme a la figura humana sobre la sorra i arran d’aigua.
Així mateix hem trobat també pintura mural inspirada en el mar i hem localitzat algunes obres, una de les quals del segle XVII en honor a Santa Madrona que pertany a la Seu d’Ègara és la més antiga que conserva el museu municipal i correspon a Joan Basi i Joan Baptista Parma. Però n’hi ha dues més i a la Casa Alegre. La segona trobada és l’obra d’Alexandre de Riquer i Ynglada que decora el menjador noble de la casa i que té un fragment sobre la navegació per l’exportació de mercaderies. I la darrera és una pintura mural de la sala Hernán Cortés on el conquistador sembla donar instruccions a l’armada marítima. L’obra és de Josep Arrau i Estrada. Ho descrivim en dos capítols, un pels quadres i un altre per les pintures murals. Avui, doncs, visitem les marines exposades seguint un itinerari que comença per la planta baixa i s’enfila al primer pis. No és cronològic però ens ha semblat que aquest recorregut, tal com està exposat, feia la travessia marítima més còmoda.
Gitana a la platja. És, sens dubte, una de les obres amb més presència a la planta baixa de la Casa Alegre. El quadre, sobre un cavallet de fusta, correspon al pintor Ramon Cortés i Casanovas (Terrassa, 1906-1977), de qui s’ha publicat que tenia un talent extraordinari per la pràctica del pinzell. L’escena està protagonitzada per una gitana, que sosté al seu infant als braços, damunt la sorra i vora l’aigua. Es tracta d’una obra pintada a l’oli sobre tela, colorista i lluminosa, que data de 1967 i que podria situar-se a la platja de Vilanova i la Geltrú, lloc marítim que l’artista sovintejava a l’estiu. Cortés, que va ser el soci número u d’Amics de les Arts, destacà com pintor impressionista de retrats, interiors i especialment gitanes, un element aquest últim que el seduïa. En aquesta escena, el tractament de la figura humana, amb molta delicadesa, té una importància cabdal sobre la resta. D’aquí que en aquesta obra, el mar, el reflex de les ones, aparegui de fons i no en primer terme.
Costa Brava. L’escola paisatgística del modernisme a Terrassa té tres autors cabdals; els germans Pere i Tomàs Viver i Aymerich i Joaquim Vancells i Vieta. El mestratge i treball creatiu dels tres va influenciar a pintors de noves generacions com, Antoni Badrinas Escudé, Rafael Benet i Ramon Cortés i Casanovas. Aquesta obra és de Tomàs Viver (Terrassa, 1876-1951). Forma part del llegat d’un fons de 150 obres que preserva el Museu Municipal de Terrassa i que en bona part prové de la donació feta pels familiars Matilde Viver i Tomàs Pou Viver. És una pintura a l’oli sobre tela que representa una línia marítima molt rocosa (gairebé un penya-segat) que bé podria ser la Costa Brava en un dia emboirat i en un mar solitari banyat per tons blaus i grisos. No és l’única marina de Tomàs Viver a la Casa Alegre. Més endavant veure’m una altra que fa referència a Mallorca.
Marina. El paisatge mariner de Tomàs Viver mira, gairebé davant per davant, del que ofereix Joaquim Vancells i Vieta (Barcelona, 1866- Terrassa,1942). L’escena de Vancells també representa un tram de costa però més suau en tant que hi ha més arbres i menys roques. La imatge captada ens evoca un capvespre en solitud vora mar amb un cert aire melancòlic. Considerat un dels artistes més importants del corrent modernista i artífex de l’escola pictòrica de la ciutat, Vancells va ser molt polifacètic. Compaginà les feines de decorador, dissenyador, mestre i conservador del patrimoni artístic i arquitectònic. Malgrat ampliar la seva trajectòria amb tants gèneres i evolucionar cap a paisatges més lluminosos (influenciat per la llum de les seves estades a Llavaneres i a La Fosca de Palamós), Vancells va destacar sempre per representar la naturalesa ennuvolada i ombrívola que ja havia encetat a la primera etapa amb molt d’encert i èxit. L’artista, que va residir a Terrassa des de molt jove, catorze anys, pel canvi de residència familiar, compta amb un retrat a la Galeria d’Il·lustres Terrassencs.
Mallorca. Deixem enrere les marines de la planta baixa i pugem al primer pis de la Casa Alegre. En el passadís hi trobem la segona obra amb oli sobre tela de Tomàs Viver. Fa referència a una de les pintures realitzades sobre el Port de Palma de Mallorca i està datada l’any 1932. L’escena desprèn una mirada àmplia dels centres neuràlgics de la ciutat illenca. En primer terme veiem pescadors feinejant i en un segon barques d’oci. I, al fons, la magnífica catedral de Palma d’estil gòtic llevantí que fou construïda entre 1229 i 1346. Tots els elements del paisatge, envoltats d’un color i una llum càlida, respiren molt equilibri i comuniquen molta harmonia. Tomàs Viver va passar llargues estades a diversos indrets, entre ells a les Illes Balears, recorrent Palma de Mallorca, Deià, Lluc, Sóller i Eivissa.
Marina. Arribem al gran mestre del modernisme: Alexandre de Riquer i Ynglada (Calaf, 1856-1920 Palma de Mallorca). Malgrat la seva estreta relació amb Terrassa, a partir de Vancells i els germans Viver a començaments del segle XX, el seu llegat és gairebé testimonial. Només s’hi conserva una obra, aquesta marina inacabada amb la tècnica d’oli sobre fusta, a banda dels plafons decoratius de la Sala d’Actes de l’Institut Industrial que s’exhibeixen també a la Casa Alegre i que veurem també en aquest reportatge. El paisatge que es mostra aquí recorda similituds amb les dues marines de Viver i Vancells. Riquer dóna més presència a la terra, a la seva erosió, que a l’aigua que apareix a la llunyania. Company i amic d’en Vancells, de Riquer, que procedia d’una família de l’aristocràcia (del Compte de la Casa Dávalos), està reconegut com una de les figures intel·lectuals i artístiques més importants del modernisme. Conreà tots els gèneres de la pintura, paisatge, religió i figura humana, i multiplicitat d’arts: disseny, dibuix, gravat, literatura i poesia.
Llançà. Dels autors que han representat el mar i que figuren a la Casa Alegre cal destacar a Josep Martínez Lozano (Barcelona, 1923-Llançà, 2006) perquè ell és el pintor i aquarel·lista català especialitzat en marines. Aquest artista va establir residència i estudi durant molts anys entre Terrassa i Llançà. La sala Lozano, dedicada per l’Ajuntament en merescut homenatge al també Fill Adoptiu de la ciutat, presenta tres marines, la majoria de les quals evoquen el municipi de la costa empordanesa on té museu i obra exposada i on va escollir passar el final dels seus dies.
Una de les obres aplega nou escenes de Llançà, mentre que les altres dues tenen el mar com a protagonista únic. Hem escollit per aquest reportatge una marina a l’oli de 1974, perquè potser té trets diferenciats respecte d’altres en la tècnica i configuració. Aquí, Lozano mostra un paisatge marítim d’abstracció geomètrica. Situa un vaixell en primer terme i al fons s’intueix una gran nau antiga. Una lectura ràpida dona la sensació que estem navegant entre dos temps; ara i abans i ho emfatitza amb un contrast de llum pronunciat com el dia i la nit.
Marina. A pocs metres de la sala Lozano hi ha la sala Barrau. Correspon al pintor Laureà Barrau i Buñol (Barcelona, 1863-Eivissa, 1957) que també té museu dedicat. En el seu cas a la localitat eivissenca de Santa Eulària des Rius on va establir residència i estudi durant llargues temporades fins al seu traspàs. La targeta de presentació d’aquest artista, que va mantenir relacions amb Terrassa, ens indica que era un gran apassionat a pintar el mar i que a la seva primera etapa, després d’abandonar la temàtica històrica, ja reflectia les platges i les ones de Caldetes i Tossa de Mar, entre altres municipis mariners.
L’obra, que es pot veure amb una certa dificultat a la Casa Alegre (és sobre un moble), està protagonitzada per una dona i una nena a la platja. L’escena transmet dosi de bellesa i serenitat. Els analistes emfatitzen els dots de Barrau en l’ús de la llum i relacionen el seu estil amb els gran mestres pictòrics Sorolla i Bastida. Consideren també que la seva pintura té un estil impressionista.
L’ Ajuntament de Santa Eulàlia des Rius a Eivissa va obrir un museu. Primer es va instal·lar en un petit habitatge eivissenc (1960-2011) i després es va traslladar a la seu de l’antic Sindicat Agrícola de la mateixa localitat eivissenca.
