QUAN escric aquest article no fa massa estona que hem acomiadat Antoni Moliner Prada, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva mort ens ha deixat tocats, molt trasbalsats, sense saber què dir i més per a aquells que hi varen parlar fa molt pocs dies. En els darrers temps, cada dilluns comença enmig d’un calvari incert i un crònic desànim. Aquest dilluns ha resultat encara més injust, més ingrat i dolorós. No hi ha dret! Em costarà molt de pair però ara tinc ben clar que si algú es mereix un ferm i sincer reconeixement és Antoni Moliner. Hem perdut el millor expert en la Guerra del Francès i la revolució liberal del XIX, entre d’altres temes, però sobretot hem perdut una gran persona en el sentit més ampli i autèntic de l’expressió. Em costarà molt d’acceptar la seva absència. Des de feia temps, per qüestions òbvies de jubilació, no parlàvem i ja no gaudia del seu interès sobre les meves recerques, publicacions i projectes. Resulta insòlit i fantàstic, molt poc freqüent, que algú s’interessi pel que fas i més en determinats àmbits professionals i acadèmics.
No sabria situar amb exactitud quan el vaig conèixer malgrat que ja fa molts anys. Se’m fa difícil qualsevol precisió. En aquests darrers temps he sacsejat massa el calaix dels records i vivències passades. Potser, no ho sé ben cert, fou a la biblioteca Soler i Palet del carrer de la Font Vella. La nostra estimada biblioteca amb unes bibliotecàries d’infinitat bonesa i paciència. Era professor de secundària i jo un simple estudiant que la sovintejava. L’escorcoll del passat se’m fa difícil per la llunyania i també pel dolor. Després ens vàrem retrobar en el Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ho situem en les darreres dècades (1997-2017). Aquí podria afinar moltes més coses i moments. La relació sempre fou d’autèntica amistat i col·laboració malgrat la diferent situació acadèmica que teníem. Des de sempre he reconegut que l’Antoni és una de les persones que més m’han ajudat en la meva carrera professional en el món universitari. No tinc paraules per agrair l’actitud generosa d’un expert que et fa oferiment dels seus materials/textos/quaderns sobre constitucions, juntes revolucionàries, guerrilles, proclames i tota mena de documents per acompanyar i/o organitzar la matèria corresponent. Quan em veia pel passadís sempre em preguntava quines assignatures feia en el curs que s’iniciava i m’oferia, si era escaient, els materials que tenia elaborats al respecte. Guardo, no podia ser d’una altra manera, un nombre important d’arxivadors amb la documentació ordenada que l’Antoni Moliner m’havia cedit gentilment. Qui conegui el món de la docència dins l’àmbit universitari i un xic la vida i miracles del professorat associat sabrà de la realitat d’un món caracteritzat per la imprevisió, alguns despropòsits i la incertesa. El professor associat agafa, moltes vegades, el paper de professor de guàrdia o de singular suplent que se’l convoca de forma urgent i sense temps per preparar el corresponent programa. Les situacions eren i són del tot imprevisibles: una baixa laboral, un canvi/reducció d’horaris, una comissió de serveis, una representació sindical o el salt a l’activitat política. Cal estar atent i palesar una total categoria. No val a decebre ni defallir. En qualsevol cas, no us podeu imaginar el que representa poder comptar amb el suport i disponibilitat d’un expert que et dona eines per alleugerir un camí que, d’antuvi, es fa costerut però que cal fer amb rigor i professionalitat. No hi ha alternativa possible. Els alumnes es mereixen el millor sempre i no són pas responsables del que succeeix darrera l’escenari. Rellegeixo, una i altra vegada, l’escrit/homenatge que li dediquen els bons amics Lluís Ferran Toledano i Gemma Rubí. Excel·lent. No es podia fer una millor i emotiva síntesi sobre la seva figura i trajectòria. Em quedo amb dos mots: humilitat i humanisme. Adeu professor. Moltes gràcies, amic.
