l país de Mai Més és una illa fictícia descrita en la novel·la fantàstica de l’escriptor escocès JM Barrie, Peter Pan. Mai Més és una llunyana i exòtica illa on els nens no creixen i viuen sense cap regla ni responsabilitat, passant així la major part de l’ temps divertint-se i vivint aventures que fa que les seves vides siguin extraordinàriament màgiques i quimèriques. També el país de Mai Més allunya als seus habitants de la cruesa del món real, ple de problemes i conflictes que apareixen dia si i l’altre també en la quotidianitat de qualsevol ésser humà.
De vegades tots tenim la sensació que un país com aquest és certament inversemblant i que la gestió de les coses en un país com el nostre cada vegada està més dirigida a satisfer les necessitats d’uns pocs a costa del funcionament de les majories que, en constant lluita, sobreviuen dignament davant la fatxenderia dels mal anomenats gestors. Se’ns demana les mil i una accions per millorar les condicions de vida en el món , fins i tot ara amb la urgència sanitària que esdevé la pandèmia del coronavirus ens han tancat a casa amb un confinament total per garantir la salut pública de les nostres col·lectivitats. I allà hem estat, fent cas de la veu dels qui es presentaven com a experts en la matèria amb poques estridències i esperant que s’obrís l’aixeta de la nova normalitat. I va arribar l’estiu i l’aixeta es va obrir provocant així una segona tongada de contagis i morts que encara ara, entrada la tardor, segueix desbocada.
Les elits segueixen impertorbables, reunió rere reunió, declaració rere declaració però el món de tots continuar sense donar mostres de millora i escapçats sense cap nord som en mans d’un patogen que s’aprofita de la ignorància dels humans i de la incapacitat dels que han estat seleccionats com a capaços però sense èxit. Dona la sensació que de moment el virus sap trobar les dreceres necessàries per no sentir-se encerclat, segueix el seu itinerari i amb un terreny abonat per la rauxa d’alguns, la insensatesa d’altres i la angoixa generalitzada va colonitzant cada vegada més cossos provocant menys o més afectació en funció dels graus d’ immunitat de cadascun dels abduïts.
Necessitem pel bé de tots, elit i substrat, un país cohesionat, alçat per assolir una aposta única, coherent i guanyadora que s’enfronti a l’intrèpid Capità Garfio, que vetlli per un futur global de planeta des de la força i la solidaritat del tot i no pas des de l’egoisme i l’escarni de la individualitat. Ser que aquest article serà un més dels que demanen treball comunitari per assolir la victòria i també ser que l’endemà de la seva lectura quedarà emmagatzemat en la llista dels articles que ho van avisar i no es va fer res per les noves generacions però quan nosaltres ja no hi siguem i ens mirem des d’algun lloc com vàrem actuar a alguns se’ls fotrà un carallot i a la gran majoria se’ns caurà la cara de vergonya per no haver fet res.
Sempre ens quedarà somiar en el País de Mai Més.
