L papa Francesc ens obsequiarà el proper 3 d’octubre amb una encíclica sobre la fraternitat humana i l’amistat social. Portarà el títol “Tots germans” i aprofundirà en aquest element troncal del seu magisteri. Els mitjans de comunicació han destacat la continuïtat d’aquest document amb les paraules del seu primer missatge al món la nit mateixa de la seva elecció el 13 de març de 2013; amb la seva visita als immigrants a Lampedusa, la seva primera sortida; amb l’encontre que va propiciar entre Shimon Peres i Abu Mazen, o amb la Declaració d’Abu Dhabi de l’any passat, per posar-ne alguns exemples. Una fraternitat que, en definitiva, prové de la fe en Déu, que és Pare de tots.
Si durant la pandèmia ha tingut gestos i paraules carregades de significat que han il·luminat el camí difícil que la humanitat sencera recorria, quan ja s’entreveu l’arribada de remeis eficaços, el Papa ens proposa afrontar la postpandèmia amb una actitud nova. Durant aquests mesos ens ha anat recordant els conflictes socials que segueixen havent-hi a tot el planeta i que no han de ser oblidats: “Som una mica inconscients davant les tragèdies que s’estan succeint en el món en aquest moment. Només voldria citar-los una estadística oficial dels quatre primers mesos d’enguany que no fa referència a la pandèmia del coronavirus sinó a una altra. Durant els primers quatre mesos d’aquest any, tres milions set-centes mil persones van morir de fam”. Hi ha moltes altres pandèmies que afecten una bona part de la humanitat, i que no han de ser oblidades.
Confiem que dintre d’uns mesos podrem disposar de vacunes eficaces per vèncer el coronavirus. Molt més difícil serà vèncer la pandèmia de la fam i de la guerra, que són conseqüències de l’egoisme humà que porta a organitzar la societat oblidant Déu i les persones i que donen lloc a una economia excloent que governa per comptes de servir i genera desigualtat i violència. El desafiament consisteix a evitar que el món de l’economia quedi monopolitzat pels objectius del benefici i la competitivitat perquè la conseqüència serà que una multitud de persones en quedin excloses i marginades: sense treball, sense horitzó, sense futur.
El manament de l’amor a Déu i al proïsme ens porta a prendre consciència dels altres. Des de la mirada de la fe estem cridats a viure en fraternitat, en família, i això passa per la justícia i la solidaritat. Tots som pobres d’una manera o altra, patim carències d’algun tipus i travessem dificultats i sofriments al llarg de la vida. L’experiència personal del sofriment pot ser precisament el desencadenant de l’empatia, per posar-se al lloc de l’altre, del pobre, del qui sofreix; la vivència del dolor és un camí per treure’ns la bena dels ulls i fixar la mirada en els altres.
La pregunta de Déu a Caín sobre Abel, el seu germà – “On és el teu germà, Abel?” (Gen 4,9)- és la mateixa pregunta que ha de ressonar a la nostra consciència. Caín respondrà amb una evasiva. Entre nosaltres no ha de ser així, perquè som responsables dels nostres germans, tots, els uns dels altres, som interdependents, com els grans cridats a formar un mateix pa, com a fills de Déu cridats a viure en família.
A tots els àmbits de la diòcesi, a Càritas, a les famílies i a les escoles, a les parròquies i comunitats religioses, als moviments i realitats eclesials, hem de viure amb la consciència clara que al costat nostre viuen molts germans necessitats. Un desafiament important per al nou curs és fomentar l’actitud de sortir al seu encontre, perquè no són estranys, ni aliens, perquè són els nostres germans.
