A paraula “crisi” ve del vocable grec “krisis”, el significat del qual és “decisió” i es refereix al moment en què un canvi notable s’esdevé en la naturalesa, en la vida d’una persona o en la vida de la humanitat sencera, com ha estat el cas de la Covid-19, i que genera la necessitat de prendre decisions. Aquesta pandèmia ha causat una greu crisi sanitària, que s’ha estès per tot el món i alhora s’ha transformat en crisi econòmica, política i social. Enfront d’aquesta tràgica situació cal prendre decisions, que ens conduiran a dues portes: èxit/curació o fracàs/recaiguda. És la pandèmia una oportunitat per emprar l’economia com una eina del bé comú i per situar-la a la via del benestar dels ciutadans del món, ja que dècades abans de la crisi del 2008 va descarrilar.
El focus de la mirada que aquesta crisi ens exigeix és el bé públic global, és a dir, la salut de tots i la necessitat d’un governament a nivell internacional. Qui hauria de liderar aquesta complexa tasca? La resposta és evident: les Nacions (des)Unides (ONU), on són representats tots els estats del món, excepte el Vaticà, i les seves agències especialitzades, com el Consell de Seguretat (CSNU), el Fons Monetari Internacional (FMI), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i d’altres, les quals haurien de donar una resposta global a aquesta crisi i garantir l’accés universal als tractaments i als productes, com la vacuna, per tal de contribuir a aquest bé públic global com és la salut.
Tanmateix, què ha passat des que la Covid-19 ha colpejat tràgicament la humanitat? Que davant d’aquesta gravíssima amenaça global l’ONU no s’ha fet responsable de la cooperació global i les seves agències han desaparegut. La qual cosa ha aconseguit pèssims efectes: si els “caps” no prenen decisions per combatre el virus, l’activitat dels altres “membres” del “cos internacional” és ineficaç i, malgrat que la pandèmia és un problema global, la covarda i evasiva resposta dels països més desenvolupats que s’escolta arreu és nacional o local: “salvi’s qui pugui”.
En veure aquest miserable panorama, en què o en qui podem confiar els humans? L’escriptor israelià Yural Noah Harari, autor, entre d’altres, de “Homo sapiens” i “Homo Deus”, en un article a la revista nord-americana Time, defensa que per vèncer la pandèmia és necessària una triple confiança: les persones necessiten confiar en científics experts, els ciutadans necessiten confiar en les autoritats públiques i els països necessiten confiar entre ells. Existeix avui entre els ciutadans l’experiència d’aquesta triple confiança? Penso que no. La impossibilitat de l’ONU i les seves agències, com el Banc Mundial i la mateixa OMS, de ser l’àrbitre que faci “jugar” els líders dels estats al “joc” de la solidaritat global; els egoistes, negacionistes i líders conservadors, com Trump, Bolsonaro, Johnson, etc., que no volen saber res de la paraula “unitat”; països que competeixen en una accelerada carrera per veure qui aconsegueix abans la vacuna; la desunió dels països europeus incapaços de cercar solucions conjuntes; nacionalismes que es culpen mútuament d’originar la pandèmia, “els regnes de taifes” al nostre país… Entre tots s’han encarregat de fer trontollar els tres pilars de la confiança: les persones desconfien dels científics, els ciutadans, dels seus líders, i els països no es refien els uns dels altres.
No es vol escoltar la veu de polítics, com Merkel, quan afirma que si trobem respostes globals a aquestes amenaces globals tindrem l’oportunitat de vèncer pandèmies actuals o futures o la veu de Martin Luther King, que, molts anys després del seu assassinat, encara ressona i ens recorda que potser hàgim arribat tots en diferents embarcacions, però, ara, tots anem en el mateix vaixell. Conclusió: aquesta crisi ens presenta dues portes; l’una és el fracàs/la recaiguda, és a dir, prendre decisions segons els lemes “Amèrica, primer”, “El Regne Unit, primer”…; l’altra, l’èxit/la curació, és a dir, “jugar” aquest difícil partit segons les regles de la solidaritat global.
