OM en un món global. Algun altre cop he parlat de mots llatins, grecs o anglesos “aterrats” a la llengua d’en Miguel de Cervantes. Avui, però, ho faré en un sentit contrari, establint-ne en la direcció del català envers el castellà. D’entrada podrà semblar estrany, però crec que arribaré a bastir un “menú” prou consistent.
De fa pocs anys, darrere de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa ha esdevingut la tercera ciutat més gran del Principat. Les xifres estadístiques del cens fixen una diferència inferior als 30.000 habitants entre la segona i la tercera. En ambdós casos, bona part del “mestissatge” cultural i idiomàtic té l’origen en l’allau immigratori de terres del sud dels anys 60.
D’aquest fet sociològic, en van sorgir moltes parelles mixtes amb fills catalogats de “xarnegos”, molt ben retratades al llibre “Els altres catalans”, del malaurat Paco Candel.
A tall d’exemple, i me’n deixo un munt, llisto aleatòriament un seguit ben ampli de paraules nostres que em vénen a la memòria. Molts castellans les fan servir a tort i a dret: “nen, plegar, capicua, butxaca, collons, cul de sac, totxo, esquirol, festejar, allioli, tramuntana, adéu, barreja, pinzell, totxo, menjar, pollastre, panoli, tatxa, sucrera, betum, semblança, paper, clavell, sotabanc”, etcètera.
Les relacions lèxiques i ambivalents entre castellà i català són moltes. Oficialment el diccionari de la RAE (Real Academia Española) n’arriba a quantificar unes set-centes. Segur que la influència té més base des del castellà al català, però Déu n’hi do! El cert és que veïnatge i intercanvis o relacions polítiques i culturals entre ambdues llengües ho expliquen sobradament al llarg d’uns quants segles.
A banda del que en diríem “préstecs directes”, n’hi ha d’altres provinents de tercers idiomes (grec, francès o italià, sense anar més lluny). Ací, val a dir que van encabir-se al castellà a través nostre. Tot plegat, amb el dubte de l’evolució fonètica amb trets similars a l’occità (o provençal), que no ajuden a aclarir la “paternitat” real d’un o altre. La qual cosa, per tant, probablement n’ampliaria força el ventall.
