RA que ja estem en segona onejada de la pandèmia, tenim uns números força similars als que vàrem tenir en el mes d’abril, quedem una mica parats de com les decisions que s’estan prenent per part de les autoritats són diametralment diferents a les que es varen prendre uns mesos enrere. Segurament el coneixement més exhaustiu del virus i de la seva afectació entre la població ha fet que no actuem de la mateixa manera i això seria una bona notícia si pel camí no tinguéssim la sensació que la improvisació i la manipulació de la situació són els elements que marquen el procedir dels qui van prenent les decisions. Tots recordem un senyor que feia de Presidente del Gobierno, envoltat de militars, sortint dia si i l’altre també ha explicar-nos que estàvem en guerra i que tots junts sortiríem d’aquest conflicte. Aquest senyor ha desaparegut amb l’argument que ara la guerra va per territoris, s’ha fragmentat, que com diu la dita és la millor manera per vèncer. Potser s’havia cansat de perdre la guerra ell sol i ara la merda es reparteix entre totes les comunitats autònomes i els seus mandataris.
No acabo d’entendre perquè a les escoles se’ls demana uns protocols d’extrema exigència quan una mica més tard es permet als nens i nenes jugar al carrer amb els seus veïns i amics de diferents escoles i edats per acabar d’omplir les hores del dia. Veig grups familiars d’amics que el cap de setmana comparteixen barbacoes i mentre es fa la carn a les graelles els fills juguen a futbol onze contra onze al mig del camp. Aquests nens dilluns tornaran a les seves bombolles però fora de les escoles han fet mil i una relacions amb també mil i una possibilitats de contagi.
A més encara entenc menys que les activitats extraescolars dins dels centres educatius hagin de ser excepcionalment separades mentre tots els clubs federats dels diferents esports barregen en els seus espais de joc nens, joves i adults en la mateixa pista poliesportiva, sense mascareta i fent una pràctica esportiva del més normal possible, sense cap limitació més enllà d’entrar i sortir de la instal·lació amb la protecció del nas i la boca. I sense voler que ens tornin a confinar a tots plegats, això seria acabar d’ensorrar la precària activitat econòmica després del primer tancament, també es força contradictori anar de botigues o sortir a prendre una beguda i veure com ara ja no es desinfecten les peces que agafem per emprovar-nos, ni les taules de les terrasses i molt menys les cadires on seiem, això ja ha passat a millor vida.
No sé què ha canviat de l’abril al setembre que insisteixo, amb números similars de contagis, no tant de morts i amb les unitats de cures intensives més relaxades estem actuant tots plegats, amb permissivitat de les autoritats, de manera absolutament diferent. També costa d’entendre com sent el país d’Europa que més mascaretes ha comprat som el país d’Europa amb més nombre de contagis, la qual cosa em porta a pensar que quelcom estem fent malament i quan diuen allò del nostre caràcter mediterrani, els Italians i fins i tot els grecs han aconseguit rebaixar la fuetada inicial.
Del cert que ja no sé que pensar, no sé com de difícil deu ser combatre una pandèmia però des de la coherència i el sentit comú no s’està fent, potser arribarà un moment, que segurament coincidirà amb la venda de tres milions de vacunes poc testades que la cosa podria començar a canviar, ves per on.
* L’autor és Coach Advance Life – www.creixerjoancarles.com
