A mitjans de la dècada de 1960, de resultes del fenomen dels Beatles, i de la revolució musical (i social) d’aquells anys, Terrassa va viure una gran explosió de grups de pop i rock. Tenien noms com ara Els Xoc’s, Bárbaros, Sonámbulos, Llumins, Talps, Botxins, Els Folls. Una escena increïblement rica i variada, poc o gens coneguda per les generacions posteriors i encara pendent del llibre que en faci la història i ens la redescobreixi. És per això que cal celebrar especialment l’aparició de “55”, el nou treball discogràfic (en dos formats, elapé de vinil i doble cd) de l’única formació supervivent (miraculosament) d’aquella tongada de pioners terrassencs de la música moderna.
El títol és, s’endevina, el nombre d’anys que Els Folls porten de trajectòria. La seva primera actuació la van fer L’ 11 d’abril de 1965, a l’auditori de Ràdio Terrassa del carrer de Sant Pere. No van haver de desplaçar massa els instruments, ja que assajaven a la Plaça Vella, al soterrani de la llibreria l’Àmfora. En el seu debut van tocar només tres cançons, entre elles “Merda que plou”, composta pel cantant, Joan Calvet. I 55 anys després, a “55”, podem escoltar “Merda que plou”, en dues versions, una en estudi, gravada el 1995, i una altra en viu, de deu anys després.
“La intenció inicial era publicar, amb motiu del 50 aniversari del grup, un minicd amb una cançó escrita per cada un dels membres”, ens explica el mateix Joan Calvet. “Però, primer, se’ns va tirar el temps a sobre, i després, ens vam animar a fer més cançons. Pensant que ja seria l’últim disc, ens decidirem a posar tota la carn a la graella, i ha sortit un elepé i doble cd”.
El vinil i el primer cd constitueix el tercer àlbum d’estudi del grup. Una col·lecció de deu temes (vuit al vinil) que arrenca amb “Comunicació, res”, de Josep Maria Francino, amb una lletra ben actual sobre la superficialitat de la comunicació d’avui en dia. A la llibreria l’Àmfora van començar a assajar Els Folls, i ara ho fan a Can Gonteres, i “De l’Àmfora a Can Gonteres” és diu la cançó, també escrita per Francino, en què la lletra enumera els títols de les cançons que Els Folls han produït al llarg de més de mig segle. “Totes les cançons tenen una mica d’esperit de rememoració de la nostra trajectòria, o d’alguns moments d’aquesta. Cada una, a més, porta un codi QR amb el qual pots accedir a l’explicació del membre del grup que l’ha escrit.”
Així, “Vine al Piset”, de Josep Casas, fa referència al segon local que tingueren, a l’antiga ferreteria Puigmartí (cantonada del carrer Font Vella amb la plaça Vella). “Dues tardes per setmana” , de Toni Piqué, també és un retrat de la realitat del grup. La balada “A frec a frec”, “Eres tu” (un tema molt Stones que parla de la Plaça Vella i de la Terrassa de telers dels anys seixanta), “El banc dels jubilats”, “Les dones d’aigua” i “Putublues”, que parlar de “com és difícil de sortir a l’escenari, per mi és com un epitafi d’Els Folls”. En alguns temes, hi ha les col·laboracions de Roc Calvet, guitarrista i fill de Joan Calvet, Federico Mazzanti als teclats i Josep M. Farràs a la trompeta.
El segon cd recull part del concert de celebració del seu 40 aniversari, el 30 de novembre de 2005, a l’Auditori de Barcelona, amb clàssics del seu repertori: “Sol”, “Cançó de la son”, “La inacabada”, “Tot sol”, “Sempre cridant” i “Noia, ets un os!”, més una versió del “Hey jude” dels Beatles, que Francino va traduir al català el mateix matí del concert, i en la que hi fan cors Gerard Quintana, Joan Amèric, Feliu Ventura, Cris Juanico i Roger Mas.
De “55”, la intenció era fer-ne una presentació a la Nova Jazz Cava, que la Covid-19 ha obligat a ajornar, si més no fins a la tardor. Encara hi ha, doncs, una oportunitat per veure un grup històric, integrat des de 1966 Joan Calvet (veu i guitarra), Josep Maria Francino ( baix, guitarra i veu), Toni Piqué (guitarra solista i veus), Joan Enric Padrós (bateria) i Joan Vancells “Billi” (guitarra rítmica i veus), aquest darrer traspassat l’any 2016. Calvet i Francino són els que realment han fet “55” amb Els Folls, perquè, amb Joan Vancells, ja hi eren a la primera formació, que va començar a gestar-se a finals de l’any1964.
Cal dir que el grup no ha estat actiu tots i cadascun d’aquests 55 anys. Durant tota la segona meitat de la dècada de 1960 van fer nombrosos concerts arreu de Catalunya, amb un repertori de cançons pròpies en català i versions de Beatles, Bee Gees i altres grups, i van compartir cartell amb Joan Manuel Serrat, Pi de la Serra, Guillem D’Efak, Tony Ronald, Joan Baptista Humet o Pic-Nic. A principis de la dècada següent van deixar d’actuar, tot i que seguiren trobant-se i assajant. Les seves cançons, però, no arribarien al disc fins gairebé vint-i-cinc anys després. El primer disc d’Els Folls ,”Aleshores”, és de 1995, trenta anys després de la seva formació. Enregistrat amb equips analògics i els instruments dels anys seixanta, per aconseguir el so més aproximat al que tenien en les seves actuacions. L’ any 2009 va veure la llum el segon àlbum, “Carretera i manta”, amb nous temes propis, sobre situacions i personatges dels anys seixanta a Terrassa.
Essent possiblement el primer grup de pop-rock amb cançons pròpies cantades en català, i amb una trajectòria tan llarga (i molt intensa en el gloriós període 1965-1970) sorprèn que Els Folls no siguin més reconeguts, que no s’hagi escrit més sobre ells, que no gaudeixin de lletres més grosses en la història del rock català i espanyol. Tenen, per això, un problema: la manca de material que els documenti. No només no van publicar cap disc a la seva primera etapa, sinó que tampoc existeix cap gravació decent que permeti escoltar-los tal com sonaven fa cinquanta anys. Quan el 1995 van voler grabar les velles cançons, van haver de tirar d’algun cassette casolà i apunts de notes que conservaven, i gairebé reconstruirles. “I prou feina hem tingut a trobar algunes fotografies d’entre 1965 i 1977”
Disc: “55”
n Grup: Els Folls
n Editat per: Temps Records
n Preu: 25 euros (vinil) / 15 euros (cd). (A la venda als establiments Casa Farràs i HdsCollectors.)
