Anava a escriure aquest article parlant del 1714, però deixem-ho estar. Potser al final d’aquestes línies. Aquest article és per la Diada Nacional de Catalunya que, un any més, la celebrem sota la repressió de l’estat espanyol amb persones preses polítiques i exiliades, amb persones encausades i, per rematar-ho, veient com un Borbó a qui aconseguim que internacionalment li treguin la careta de lladre se’n vagi a gaudir d’una jubilació daurada.
La repressió persisteix i la qualitat democràtica de l’estat espanyol està tant a la corda fluixa que un no descarta un dia d’aquests veure a un ministre del reino de España sent perseguit també per “comunista” per la magnànima i independent justícia espanyola. Vés a saber, potser els hi acaba passant perquè estem davant del govern més “progressista de la història”… Potser, senzillament, quan jugues amb foc i alimentes una determinada concepció de la democràcia t’acabes cremant.
La realitat democràtica que ens toca viure no és esperançadora, Catalunya no és independent i al conflicte polític amb l’estat i hem de sumar avui la gestió d’una crisi política i social provocada pel coronavirus de repercussions greus i encara per determinar.
Les visions sobre com afrontar aquest present i el futur són diverses. Com sempre, hi ha receptes contraposades. Ara, al final, n’hi ha que som independentistes des de fa dècades perquè creiem que la independència és l’únic camí viable pel desenvolupament del progrés i la justícia social a Catalunya. És evident que hi ha una identitat nacional, cultural i lingüística, a preservar. Però l’independentisme avui transcendeix aquesta identitat per defensar qui vol viure en un estat plenament democràtic amb els seus drets i llibertats garantits.
Vivim en repressió. Ara, l’acceptació d’una realitat crua no eximeix de la utilització de tots els mecanismes possibles per demostrar que qui representa l’opció de la llibertat i la democràcia som nosaltres. És per això que l’independentisme ha de seguir treballant per representar el cos central del país, ampli i plural evitant, al mateix temps, una polarització que a dia d’avui ens aboca a un conflicte intern que ens porta a l’empat infinit i en el pitjor dels casos, a un escenari, més que de confrontació amb l’Estat, de confrontació a Catalunya.
En aquest sentit, fer asseure a una taula de diàleg al govern espanyol, obligat a parlar de tu a tu amb la Generalitat, és el primer pas que reconeix l’existència d’un conflicte democràtic i d’un subjecte polític. Els estats no interpreten la taula de diàleg com la negació del conflicte sinó tot el contrari. Sense renúncies per la justa amnistia i el reconeixement del dret a decidir, però amb l’actitud constructiva de qui treballa des del pacifisme i la democràcia.
S’ha ironitzat molt sobre la voluntat d’Esquerra Republicana de Catalunya de ser més, però és evident que només amb la força d’una majoria clara trencarem els suports internacionals que fan resistir l’Estat espanyol. Ja sabem que ni amb una gran majoria rebrem el permís “benèvol” de l’Estat, però és indispensable per ser forts a Catalunya. És a Catalunya on ens ho juguem tot. Amb una majoria clara, l’Estat també es resistirà a cedir, però sense aquesta majoria, és inviable…
La independència no es construirà en contra de ningú, i demostrar-ho és cosa nostra. No podrem evitar que hi hagi un percentatge de la població estructuralment contrari a la independència, però sí que podem i hem d’aconseguir que una gran majoria dels contraris reconeguin la legitimitat de la majoria i no s’hi oposin. Va de seguir treballant, de ser més i de ser millors. La gesticulació simbòlica pot ser eficaç en termes electorals, però és estèril en termes de país. Parlar d’unilateralitat i de confrontació tot el dia no farà un miracle. Deixar de mirar-nos el melic i treballar, treballar i treballar.
Diuen que el 1714, després de la derrota, quan van entrar les tropes borbòniques a Barcelona es van trobar la gent treballant. Una forma com un altre de demostrar que la ciutat continuava sent de la seva gent, que a força de treballar algun dia la ciutat tornaria a ser seva. Bona diada. Seguim!
