A naturalesa es comporta d’una manera despietada, prepotent, indiferent enfront dels interessos de supervivència dels homes. Davant del seu poder de causar gran catàstrofes els homes sentiren profundes pors i experimentaren la seva vulnerabilitat, és a dir, la possibilitat de sentir dolor i la seva fragilitat, és a dir, que tot el que fan o construeixen pot anar en orris. En efecte, els humans no tenim el poder sobre el nostre temps de vida ni sobre les condicions de la nostra existència. L’ésser humà és un ésser nu, indefens, necessitat, contingent; té consciència que la vida és un episodi passatger entre el naixement i la mort. Per tal de protegir-se de la totpoderosa naturalesa cercà i trobà les cavernes (H. Blumberg: “Salidas de la caverna”), les quals foren refugis, recintes de seguretat. La sortida de les cavernes per cercar aliments donà lloc a la creació d’altres tipus de cavernes: els mites, les religions, la casa, la ciutat, etc. L’home modern també necessita la protecció d’habitacles a la manera de la caverna: la ciència i la tecnologia, però, sobretot, les relacions amb els altres, l’esfera pública i les institucions socials, com per exemple la sanitat, l’educació, la seguretat en el treball, l’atenció a la gent gran, etc. Aquesta altra classe d'”habitacles” ofereixen confiança, seguretat, orientació i recolzament.
Tanmateix, abans de la pandèmia semblava com si els humans haguéssim oblidat que som febles, com si estiguéssim convençuts de la nostra invulnerabilitat: els avenços científics, mèdics i tecnològics són tan progressius que, tal vegada, ens havien fet creure que la ciència pot curar totes les malalties i que està prop de trobar la clau de la immortalitat. De sobte, però, la Covid-19 ens ha despertat d’aquest somni i, per una banda, ens ha manifestat que el sistema, que ens diuen únic, el capitalisme/el neoliberalisme, a l’hora de la veritat ha fracassat i ha ensorrat qualsevol visió d’una societat igualitària; per una altra, amb el confinament hem recordat que els humans som éssers socials, que tenim necessitat dels altres, que som dependents materialment, física i psíquica, que som fràgils, que el risc de morir és present a cada instant.
La dura experiència de la Covid-19 ens recorda també que les crisis i les catàstrofes afavoreixen els més rics i s’acarnissen amb els pobres, els immigrants, els “desiguals”. A la crisi financera del 2008 els governs salvaren els bancs i ho pagaren els ciutadans. La del 2020 té també dues cares. La cara “A” afavoreix els més rics: la Covid eleva la fortuna dels milmilionaris mentre redueix la riquesa global, el coronavirus ha afegit 300.000 milions al compte de les vint persones més riques del món, els milmilionaris espanyols de la llista Forbes varen veure augmentar conjuntament les seves fortunes en 19.200 milions d’euros entre mitjan març i principis de juny, el 0,9% de la població d’adults al món posseeix el 43,9% de la riquesa global mentre el 56,6% només en posseeix l’1’8% (Rev. Forbes). La cara “B” és que la crisi actual la pateix l’economia real -petites i mitjanes empreses, els treballadors, els consumidors. Qui la tornarà a pagar? No és gens estrany que la desigualtat hagi augmentat amb la pandèmia d’una manera exponencial. Què pot pensar i sentir la gent normal que viu d’un sou i que està sofrint les conseqüències d’aquesta enorme crisi, sobre el fet que un petit grup de persones puguin acaparar aquestes ingents fortunes? Què poden pensar i sentir els “desiguals”, vestits amb la nuesa, que no tenen existència política, que viuen en una absoluta vulnerabilitat, que representen una vida reduïda a condicions d’inhumanitat? No és lògic que tots ells sentin un profund enuig per aquesta enorme desigualtat? Aquesta enorme concentració de poder econòmic en poques mans no pot ser de cap de les maneres l’èxit del capitalisme, sinó el seu fracàs i potser també, si no el cuidem, del sistema polític que li dóna suport, la democràcia.
Espero que aquest enuig per les conseqüències que està pagant o que hagi de pagar la gent normal que viu d’un sou, els “desiguals, els “essencials” etc., no es transformi en desencís, en ràbia, en desesperació que arribi al carrer.
