VUI parlaré d´un neurotransmissor hormonal produït endògenament. S´activa per motius d´estrés. Respon a adversitats que generen un grau de neguit, excitació, hipertensió i ganes de fugir-ne. L´adrenalina esdevé sinònim de supervivència. Malgrat semblar una substància invisible i innòcua, té molta més importància de la que ens imaginem. Per a uns, és vida. Per contra, en altres casos provoca efectes totalment contraris, en fregar el llindar de la mort. Imaginem –per citar un exemple– la vivència del depredador en front de la bestiola que se sent acorralada i pròxima a caure a les seves gargamelles.
Una forta tensió ha anat carregant l´ambient des que esclatà la COVID19. Amb la incògnita afegida que encara no hi ha ningú que es vegi amb cor de posar data de caducitat al tema. No oblidem tampoc el greuge afegit d´una gestió política lamentable a tots nivells. Motiu de més per a no poder-nos escapolir dels seus efectes nocius.
Jo confesso que la pròpia actualitat informativa em fa créixer el nivell d´adrenalina. El periodisme trepidant es converteix en una mena de droga que me l´activa. Necessito viure amb inquietud i esperit crític tot el què passa al planeta. El periodista nordamericà John Katzenbach diu que l´adrenalina i la por et fan perdre la noció del temps. Durant aquests mesos, he gaudit més intensament la consulta telemàtica de “mass media” escrits d´arreu. He anat abandonant paulatinament molts canals televisius.
En un altre vessant vital, Woody Allen manté que “el sexe aplaca les tensions, mentre que l´amor les provoca”. Pensem en l´exemple del jove que finalment gosa treure´s la vergonya de declarar-se a la noieta que li fa goig. En el fons, tot rau en una pura qüestió d´adrenalina i no pas de vergonya. Al cap i a la fi, “només aquells que s´arrisquen per anar lluny arriben descobrir que poden assolir-ho”: sentència ajustadíssima del dramaturg Thomas Stearns Eliot.
Cadascú es lliure de muntar-se la vida com vulgui. Uns opten per la teoria de l´anar fent. Hi ha qui creu que “el major gaudi de la vida és viure-la perillosament”. Salvant les distàncies, Friedrich Nietzsche optava per aquest mínim punt de rauxa. Tot no pot ésser tan quadrat. A partir d´ací, com diu l´adagi, “cadascú per on l´enfila !”
