IJOUS vinent celebrem la festa de sant Gregori Magne (540-604). El seu pensament i la seva vida ens poden inspirar en el moment present, perquè són tot un exemple de resiliència, de superació de les adversitats, des d’una espiritualitat profunda. Va néixer a Roma, estudià Dret i arribà a ser prefecte de la ciutat. Poc després deixà el càrrec i va començar la vida de monjo, transformant la seva casa en un monestir. Quan va morir el papa Gelasi II, l’any 590, Gregori va ser escollit per succeir-lo. Es va preocupar de la conversió dels nous pobles i de la nova organització civil d’Europa. Va fer de pont entre dos móns culturals diversos. Es dedicà a educar els bàrbars d’Occident, essent un catequista eficaç per als pobles d’Europa.
Quan va ser elegit bisbe de Roma, la Ciutat Eterna era el reflex d’una civilització en agonia, plena de convulsions per les invasions bàrbares, per les inundacions i epidèmies i també per les divisions i la relaxació dels costums. Mentre s’accelerava la caiguda de Roma i s’albirava una nova època, ell es va lliurar a la tasca de predicar l’ideal de la vida cristiana amb tota la seva integritat i radicalitat. El seu objectiu era ajudar els fidels a tenir consciència sobretot de la fe i de les realitats sobrenaturals, per poder suportar els esdeveniments temporals i viure des d’una perspectiva sobrenatural.
Durant els primers anys del seu pontificat la península italiana passava per una de les pitjors fases del conflicte entre l’Imperi Bizantí i la tribu germànica dels longobards que en dues ocasions varen assetjar la ciutat de Roma. El papa Gregori va haver de negociar personalment amb ells. Gràcies a la seva fermesa i habilitat, i a un tribut anyal, va aconseguir que aixequessin el setge i es retiressin. A més de signar la treva, va procurar per tots els mitjans atreure’ls a la fe veritable.
El seu zel pastoral aconseguí revitalitzar l’Església a l’Europa Occidental. A Hispània va donar suport a sant Leandre en la seva tasca d’evangelització dels visigots arrians; a la Gàl·lia va establir bones relacions amb els sobirans francs, va reformar el clergat decadent, ordenà la convocatòria de sínodes i procurà posar fi a les pràctiques paganes que encara perduraven. Va tenir molt interès en l’evangelització de la Gran Bretanya i per això hi envià un gran nombre de missioners que varen contribuir en gran manera a la conversió d’aquells pobles.
Enfront d’un món enfonsat en el caos, sant Gregori va saber discernir i trobar nous camins. En relació amb els invasors longobards, cercà en primer lloc la pau i, després, la conversió. Va posar els recursos del patrimoni de sant Pere al servei dels més necessitats comprant i distribuint grans quantitats de blat als més pobres en les èpoques d’escassetat, redimint captius, ajudant sempre els més vulnerables. Va dur a terme una reforma administrativa per optimitzar els recursos, i també va reformar la litúrgia, tant en la celebració dels sagraments com en el cant. La seva “Regla pastoral” és un veritable manual d’espiritualitat per als pastors, i en ella explica també que el carisma del servei i l’ensenyament són presents en tots els membres del poble cristià.
La vida d’aquest papa esdevé un referent fonamental en la història de l’Església i d’Europa. Al mateix temps que confiava en la providència de Déu, va mostrar una capacitat formidable d’adaptació a les realitats complexes del seu temps i del seu món. És el primer papa que es relaciona amb els regnes germànics i que propicia la seva conversió al cristianisme. Per això va emprar tots els seus recursos espirituals i també la seva capacitat de relació i de govern. Amb humilitat i esperit de servei va encunyar l’expressió del “servent dels servents de Déu” per referir-se al bisbe de Roma.
