A ens hem cruspit vuit mesos d’aquest any tan dolent. Gairebé diria que per oblidar. És ací que em ve a la memòria la carabassa. Un producte agrícola complicat a l’hora de fer-ne la collita. Si més no per allò que no es veu el seu estat de maduració. Que ho diguin als pagesos! Avui encetem un mes en el qual se’ls gira feina: esporgar brots de les tomaqueres, eliminar herbots, collir alguna planta aromàtica, fer conserves amb els excedents, etcètera.
Setembre, però, també representa la repesca per als mals estudiants. Enguany, amb el confinament, potser el llistó d’exigència s’ha diluït o afluixat una mica amb les classes telemàtiques. Ja es veurà. Tant de bo que el nou curs es pugui començar amb prou “normalitat” a tots nivells. “Comença l’escola i també la xerinola.” És un mes en el qual el mal temps és de témer. “El vi està per vendre i qui té blat ha de sembrar.” Amb la precisió que “allò que l’agost madura, el setembre ho assegura”. Als egarencs no cal que ens ho recordin, quan mai no podrem oblidar les pluges de fa cinquanta-vuit anys. Compte! De fet, “dels dotze mesos que hi ha, el setembre és el més malsà”. “S’endú els ponts i fa suar les fonts.” Quan això passa el raïm tremola. El temps és traïdor. No te’n pots refiar.
“Bo és si no plou en tot el mes.” Prou improbable, tanmateix. Els fruiters de la terra ferma, després d’un estiu complicat, recorden que “pel setembre cull les pomes, abans no vinguin les bromes”. Malgrat que “del setembre a la tardor, torna la calor”, estan amb l’ai al cor€ Ja que, en aquesta etapa, “els trons no són ni dolents ni bons”.
Canviant de tema, segueixo pensant en clau pandèmia. Ací, recordo la dita “ésser més apegalós que les mosques de setembre”. Ho confesso perquè encara espero algun acte de contrició de part de la classe política (madrilenya i catalana). La forma com han gestionat els fets presenta massa escletxes i punts de grinyol. No s’hi val amb l’excusa que era i és un problema global. Que deixin de contemplar-se el melic i facin garbes amb el munts de bajanades, normes, declaracions i més històries sense cap ni peus. Sincerament, penso que no han fet palès gaire sentit empàtic. Ens han enfarfegat i mereixen un cabàs de carabasses, sense excepció.
