URANT tot el curs al bànner de la pàgina web de l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral s’ha mantingut una frase: «Som germans en l’existència pel sol fet d’existir». Aquesta frase ha volgut ser un homenatge al doctor Alfred Rubio que va néixer el 12 de juliol de l’any 1919 i va morir el 7 de maig de 1996. Per tant, durant aquest any que hem celebrat el centenari del seu naixement, en diferents formats hem volgut recordar-lo i agrair tot el que ell va crear i ens va deixar com un llegat de pensament per poder viure joiosament la pròpia existència.
Ell va ser el creador del realisme existencial, considerat com una actitud davant la vida perquè la persona valori tota la seva existència real i concreta. El doctor Rubio deia: «Sentir que existim, davant de tantes possibilitats universals de no haver existit mai, fa brollar un èxtasi i molt probablement alhora una alegria, precisament per existir enmig de la total foscor de la no-existència». Per tant, l’autor fa adonar-nos de la sorpresa d’existir, tal com ell escriu en la «Història número zero» en el llibre “22 històries clíniques -progressives- de realisme existencial”: «Abans de jo ser engendrat, ben cert, si algunes coses (encara que puguin semblar nicieses) haguessin succeït d’una altra manera de com en realitat van passar, haurien impedit les condicions precises perquè comencés a existir aquest quelcom que seria jo. Qualsevol fet per nimi que fos! Que el meu pare hagués refusat, per estimar-se més a un altre lloc, la invitació a la festa on es encreuar per primera vegada amb la meva mare€ o que després haguessin fixat les noces per a més tard€ O que més tard, aquell dia, perquè s’haguessin emmurriat, no haguessin fet l’amor€ Quan penso, sento, que, certament, jo podria no haver existit, una esgarrifança de desgrat em corre pel moll de tot el meu ésser. I gairebé alhora, en una ona contrària, gaudeixo l’esclatant alegria de ser, d’existir€».
Una de les conseqüències primordials d’aquest realisme existencial és la fraternitat existencial, que ell descrivia de manera simbòlica més enllà d’una família de sang: «La família és quelcom real, bo, necessari, però ha de ser com un cilindre: obert per la base a aquesta comunitat primigènia de tots en l’existència, obert també per dalt a fi d’incorporar amb solidaritat els seus membres a tota la societat».
Aquesta és una nova mirada que cal considerar per a la convivència humana. Només tenir en compte la família de sang com a element bàsic de la societat provoca un reduccionisme i, a la vegada, fàcilment s’estableixen divisions entre les persones, classes socials, races, països, nacions€ A causa d’aquestes, al llarg de la història s’han viscut tragèdies, guerres€, precisament per no acceptar l’existència dels altres.
El doctor Rubio deia: «A tots ens cal descobrir la nostra fonamental fraternitat existencial. Damunt d’aquesta realitat, la família, els consanguinis, trobaran just el seu lloc. La família no constituirà cap trencament en la convivència que flueix d’aquesta deu més profunda i joiosa que és existir colze a colze».
Valorar la vida dels altres des de la germanor basada en el fet d’existir és capaç de generar un altre tipus de relacions, en què s’implica la persona amb un sentit més ampli de la llibertat, l’amor i la corresponsabilitat social. I convida a la generositat per damunt d’elements accidentals com la cultura, raça, etc., és a dir, el que ens agermana és precisament l’existència que tots tenim en comú, la resta és el que ens fa plurals dins de la diversitat.
El president de l’Àmbit, Josep Maria Forcada, escrivia en un editorial de la revista RE en català: «La germanor pot ser una gran utopia, o pot ser una realitat plena de fantasia o una conjectura filosòfica, quelcom que no compromet, és a dir, un mot estèticament agradable. Pot ser també una expressió significativa dels llaços de sang, sovint febles i fràgils. La germanor de consanguinitat moltes vegades tampoc és una meravella. Força germans, entre ells, es comporten amb crueltat per enveges, gelosies o rancúnies. Pot existir però, una paradigmàtica forma de sentir-se agermanat amb altres sota una netedat que fa que s’estableixi una relació afectiva digna i, fins i tot, pugui sorgir la solidaritat amb aquells dels quals sols tinc notícia que existeixen, però no tinc tracte personal directe».
Jordi Cussó, director de la Universitat Albertiana, en el seu article “Fraternitat existencial, base d’una societat post-Covid 19” publicat en el darrer monogràfic Mirar Endavant de la revista RE en català, escriu que: «El post-Covid-19 és una invitació a canviar la nostra mirada de la realitat, a cercar el que ens uneix i no les coses que ens separen, a treballar perquè la fraternitat existencial sigui la base de qualsevol edifici social que hàgim de construir».
Tot aquest recorregut de pensament convida a adonar-nos d’aquesta germanor existencial que ens iguala i que sortosament ens fa més solidaris. Durant la pandèmia hem pogut comprovar i compartir molts gestos solidaris, però probablement molts els hem percebut des d’aquesta visió de la persona que ha convidat a mirar l’altre com un germà o com una germana pel sol fet d’existir, per damunt de les diferències.
