El titular del jutjat contenciós-administratiu número 5 de Barcelona ha decidit anul·lar les mesures que la Generalitat de Catalunya havia decidit aplicar a Terrassa per frenar l’escalada de contagis de la Covid-19. No és la primera vegada que els jutges intervenen per esmenar decisions polítiques de caràcter sanitari. Va passar a Lleida i fa uns dies també a Madrid amb arguments similars als que s’han fet servir novament a Catalunya. La situació genera reflexions de diversa índole.
Per una banda, ens plantegem com és possible que les autoritats sanitàries i, per extensió, un govern autonòmic o de l’Estat pugui prendre decisions que no estiguin emparades per la llei o, almenys, susceptibles de ser impugnades per la judicatura. Si no és la primera vegada que algun govern s’ha trobat amb aquesta situació, seria lògica la coordinació amb l’Estat per generar el marc legal adequat per no trobar-se cada setmana amb una situació similar. No diem que les decisions dels jutges siguin arbitràries, aspecte al qual no entrem i que pressuposem que no es dóna, però no es pot establir un pols constant entre els poders executiu i el judicial que l’únic que fa és generar desconcert, confusió i també molta desconfiança entre la ciutadania.
En segon lloc, resulta, si més no, sorprenent que un jutge faci amb tanta lleugeresa avaluacions de caràcter sanitari i epidemiològic i s’atreveixi no només a decidir les mesures que són aplicables o no, sinó dir amb quina intensitat s’apliquen a uns llocs i uns altres. És el cas del jutge que ha decidit que Terrassa no pateix una situació pandèmica greu com per aplicar mesures restrictives especials. No entrem a qüestionar si pot tenir raó, per l’argument que exposarem seguidament, però sí si està capacitat científicament per decidir mesures. A la mateixa interlocutòria el jutge barceloní decideix que les activitats relacionades amb la religió, a les poblacions del Vallès Oriental, hauran de reduir el seu aforament al 50 per cent i no al 33 com pretenia la Generalitat, emparant-se en la protecció a la llibertat religiosa que dóna la Constitució espanyola. El mateix argument serveix per a qualsevol activitat i el fet que la Generalitat decideixi que ha de ser un 33 per cent i no un 50 segur que està basat en criteris epidemiològics i no jurídics.
La tercera qüestió té a veure amb la decisió mateixa de la Generalitat. Entenem que la Generalitat decideixi que, en un nucli com Granollers, Canovelles i les Franqueses, poblacions molt properes, es cregui convenient aplicar mesures extraordinàries en funció de les dades epidemiològiques. No ho entenem tant que s’apliquin a Terrassa, en primer lloc, perquè les dades no són tan greus com en altres poblacions i les mesures es prenen sense tenir en compte criteris territorials, com es queixa, amb raó, l’alcalde Ballart. Prendre decisions a Terrassa sense tenir en compte la lògica de la mobilitat té poc sentit. Necessitem certeses dintre de la gravetat de la situació i saber que hi ha algú que pren decisions amb criteri.
