QUESTA setmana celebrem les festes de sant Agustí i santa Mònica, una mare i un fill ben singulars. Agustí d’Hipona (354-430) va ser un home d’un talent extraordinari, de grans coneixements filosòfics i humanístics, amb una experiència vital variada i intensa. Va viure en una època en què l’Imperi Romà es trobava en decadència, degut a la divisió interna i la pèrdua de valors morals en la societat així com també a la pressió dels pobles bàrbars. El seu itinerari intel·lectual i espiritual el va portar a la conclusió que fe i raó són les dues forces que ens porten a trobar Déu, a conèixer-lo i a creure en Ell, i que en aquesta aventura l’ésser humà compta amb els mitjans que Déu li ofereix i amb la pròpia col·laboració des de l’exercici de la llibertat.
El pensament i la vida de sant Agustí són de gran actualitat, i plantegen interrogants profunds a l’home contemporani. Les circumstàncies personals i socials que viu el jove Agustí i les que ens toca viure a nosaltres no són massa diferents en l’essencial. Podem trobar molts paral·lelismes entre la seva època i la nostra, moltes semblances entre els anhels del seu cor i els del nostre, entre la seva recerca de felicitat i la nostra. Com en el seu cas, al llarg de la vida podem trobar mares que ens animen a seguir el bon camí, però també cants de sirena que ens orienten cap al relativisme còmode i el consumisme materialista. Els nostres temps no són massa avesats a la veritat i la saviesa.
Continuem afectats per la pandèmia, avançant a empentes i rodolons entre brots, rebrots, confinaments i normatives variades, i al capdavall no ens queda altre remei que reflexionar una mica i fer-nos algunes preguntes sobre la vida i el seu sentit, sobre el dolor i la mort, sobre la felicitat, sobre la veritat i el bé, sobre el futur. Hi ha respostes que no les trobarem a la Wikipèdia, perquè la tauleta no té solucions per a tot. Sant Agustí cercà la veritat amb totes les seves forces a través de la reflexió, de l’estudi de la filosofia, i va acabar descobrint que la llum que pot il·luminar de veritat l’existència humana és Jesucrist. Va tenir un encontre amb la Paraula de Déu al jardí de la seva llar de Milà, on va sentir una veu que li deia “pren i llegeix”, i va descobrir la paraula viva i eficaç de Déu, capaç d’il·luminar la vida sencera i de propiciar la seva conversió.
Sant Agustí fou testimoni de la decadència d’institucions i formes d’entendre la vida, la societat, la política, l’orde establert en aquell moment. Avui dia ens trobem en una situació en què la vida, la família i la societat també es poden veure afectades per grans transformacions. Ens preocupa que grans institucions que durant segles han donat estabilitat a la societat occidental siguin qüestionades àdhuc en la seva mateixa raó de ser. Ell no va adoptar una postura derrotista o mancada d’esperança.
Malgrat sentir a prop l’amenaça dels vàndals, no va perdre mai l’esperança, amb la certesa que les crisis humanes passen, però en canvi hi ha valors que no passen mai i, sobretot, confiant que l’ésser humà troba en Déu la força, el fonament i la salvació, més enllà de tot el que és fugaç i passatger.
Ell va ser capaç de donar llum i renovació a un món en crisi, i va destacar el valor i el sentit profund que té la vida de l’ésser humà perquè està cridat a l’eternitat, a la ciutat de Déu. El nostre pas pel món no és un fi en ell mateix, és més aviat un trànsit fugaç i efímer abans d’arribar al nostre veritable destí: la ciutat celestial. Per això, el concepte que millor defineix l’ésser humà és el d'”homo viator”, perquè la seva condició és la de caminant, pelegrí vers un destí infinit.
En recórrer el nostre camí, procurem ser minories creatives, comunitats cristianes que per la fermesa de la seva fe, per la seguretat de la seva esperança i per la constància del seu amor són sal, llum i ferment viu en els seus ambients.
