a vida humana, com hem comentat en altres ocasions, és un pelegrinatge que comença en el moment del naixement i dura fins a la mort. És important acompanyar les persones tot al llarg d’aquest camí, tal com ho estem considerant aquestes setmanes. Aquest acompanyament no és quelcom intimista i tancat, sinó que és obert, compartit, i al servei de l’evangelització. El Papa Francesc assenyala que “l’autèntic acompanyament espiritual sempre s’inicia i es porta endavant en l’àmbit del servei a la missió evangelitzadora” (EG 173), i posa com a exemple la relació de l’apòstol sant Pau amb Timoteu i Titus com a model d’aquest acompanyament i formació enmig de l’acció apostòlica.
Primer de tot, Pau va fer l’experiència de ser acompanyat. Després de l’encontre amb Crist, en el camí de Damasc es trobà amb Ananies que havia estat enviat pel Senyor a la casa on Pau estava hostatjat. Llegim en els Fets del Apòstols que”entrà a la casa, li imposà les mans i li digué: “Saule, germà meu, Jesús, el Senyor, el qui se’t va aparèixer pel camí m’envia perquè recobris la vista i quedis ple de l’Esperit Sant” A l’instant li caigueren dels ulls com uns tels i recobrà la vista. Llavors mateix es féu batejar” (Fets 9,17-18). Ananies l’ajuda a recuperar la vista material i també l’espiritual. L’acull fraternalment, l’ajuda a interpretar la profunda experiència que ha viscut i a prendre consciència de la missió per a la que ha estat elegit pel Senyor.
D’aquesta manera Pau es va convertir en mestre i guia per a d’altres, i va acompanyar persones i comunitats. A Timoteu i a Titus els dona criteris per a la vida personal i per a l’acció pastoral. A Timoteu el va incorporar com a col—laborador en el seu segon viatge missioner després d’haver-lo conegut a Listra. Li confià diferents missions i li donà tota la seva confiança. No és difícil d’imaginar els diàlegs profunds i les consultes fins al detall d’àmbit personal i també les relacionades amb l’activitat apostòlica. D’aquesta manera Timoteu va creixent com a persona, com a creient i com evangelitzador, desenvolupant totes les gràcies i dons que el Senyor li ha concedit, amb el guiatge incomparable de Pau.
La relació que Pau exerceix envers els deixebles i les comunitats podem dir que és de paternitat, i està íntimament vinculada a la transmissió de l’Evangeli. S’adreça amb aquestes paraules a la comunitat de Corint: “Sou els meus fills estimats; en la vostra vida de cristians podríeu tenir tutors a milers, però no teniu molts pares; sóc jo qui, en anunciar-vos l’evangeli, us vaig engendrar en Jesucrist” (1Cor 4,14-15). En un sentit semblant escriu a la comunitat de Tessalònica: “Com a apòstols de Crist us hauríem pogut fer sentir el pes de la nostra missió, però entre vosaltres ens férem amables com les mares quan acaronen els seus fills. Així, amb el desig de guanyar-vos, no solament us volíem fer participar de la Bona Nova de Déu, sinó que us hauríem donat fins i tot les nostres pròpies vides, de tant que us vau fer estimar” (1Te 2,7-8).
Podem afirmar que l’acompanyament respon a la doble vocació que es rep en el baptisme: la crida a la santedat i a l’apostolat. Es du a terme en el context de la missió evangelitzadora i al servei de l’evangelització. La seva finalitat és propiciar el creixement en la fe, el desenvolupament espiritual, la santificació personal, per a arribar “a la talla de la plenitud del Crist” (Ef 4,13). En segon lloc, també te com a objectiu la immersió en la dimensió eclesial i comunitària de la fe, i en la projecció apostòlica i la seva dimensió evangelitzadora.
L’acompanyant principal en aquest procés és l’Esperit Sant. Nosaltres som petits col·laboradors, i hem de ser-ne molt conscients, per a exercir aquest servei amb humilitat i prudència, evitant les dependències emocionals i les admiracions personals; sense crear microclimes intimistes o endogàmics; fent com Ananies que intervé en allò que li correspon i quan correspon, i després es retira discretament. Tal com ho insisteix el Papa Francesc, essent deixebles missioners que acompanyen els deixebles missioners.
