En quin moment va prendre la decisió que no seguiria jugant més?
Prendre una decisió com aquesta és sempre molt complicat. Jo encara em sento esportista i hauria seguit jugant fins als 60 anys. Però sóc conscient que això no és possible. El passat estiu ja em vaig plantejar deixar de jugar i convertir-me en entrenador. Ja ho havia parlat amb el club i amb en Dídac.
Finalment el moment ha arribat.
Sí. Penso que he pres la decisió correcta, tant a nivell esportiu com laboral. És un pas que he de donar. Allargar-ho un any més tampoc em semblava necessari. I menys aquest any amb tot el tema de la covid-19. Tinc una edat i no entrenem ni competint des del mes de març. Per la meva banda seguiria jugant molts anys més.
Ha estat una llàstima que no s’hagi pogut retirar com cal. I més en una temporada tan bona.
No és la retirada somiada. M’agradaria haver sabut que estava jugant el meu darrer partit. I fer-ho davant de la meva gent. Però la realitat és la que és i cal seguir prenent decisions. La veritat és que va ser una llàstima, perquè ens quedaven per jugar els “play off” i també acabar la Champions, on estàvem fent un gran paper.
Van acabar amb opcions d’entrar a la “Final Eight.
Sí. Estàvem a la lluita, tot i que ho teníem molt difícil. Hem estat molt competitius. Hem lluitat tots els partits a Europa. Ha estat un any fantàstic, tot i el tema del coronavirus.
A les xarxes socials deia que el waterpolo li ha donat moltes alegries i alguna llàgrima.
D’alegries n’hi ha hagut moltes en aquestes divuit temporades al CN Terrassa. Per tots els partits guanyats, les classificacions, les victòries ajustades. I pel que fa a les llàgrimes, hem perdut finals, partits que no tocava perdre. I especialment el fet d’haver viscut la mort d’un company com Raúl Gallego, que ens va deixar molt tocats.
A nivell esportiu, el Barceloneta ha estat el gran culpable que no hagueu pogut aixecar cap títol.
Sí. Em quedo una mica amb la decepció de no haver pogut guanyar cap títol. Totes les finals que hem jugat les hem perdut. I totes contra el Barceloneta. Espero poder aixecar un títol com a entrenador.
Quan jugava ja tenia al cap poder entrenar algun dia?
Al principi no m’hi veia. Però l’estiu de 2014 vaig anar a jugar a Malta i vaig fer d’entrenador. Em va fer canviar de cop. Vaig veure que m’agradava ser a fora l’aigua. Li vaig demanar al Dídac Cobacho que em donés algun equip per entrenar. Com a tècnic no renuncio a res. M’agrada i és el que vull fer. Crec que ho puc fer molt bé
.
Quin record té dels entrenadors que ha tingut?
De tots n’he après coses. Des de l’Ángel Peirón, que vaig tenir de juvenil al Manresa, que ens va fer campions d’Espanya, fins a la professionalitat de Rafa Aguilar, el concepte de treball de Dani Nart i la gran capacitat de gestió de Dídac Cobacho. A Malta vaig tenir entrenadors italians i a Hongria també dos grans tècnics.
Quina ha estat la seva millor temporada al CN Terrassa?
N’hi ha hagut moltes de bones. Recordo una semifinal de la Copa a Saragossa en què gairebé eliminem el Barceloneta a la pròrroga I aquesta última ha estat espectacular, per com m’he trobat individualment i per tot el que ha fet el grup. Els anys que he estat màxim golejador i MVP de la lliga les recordo també amb molta il·lusió.
El dia 26 d’agost comença la pretemporada. Ho permetrà la covid?
És la gran incògnita. Tot canvia dia rere dia. No sabem quin dia podrà començar la competició.
La plantilla del CN Terrassa ha perdut jugadors importants, vostè entre ells. Serà prou competitiva?
Sempre hi ha jugadors importants que marxen. Però al final els equips han de treballar en el què creuen. Recordo un any en què jo me’n vaig anar al Debrecen, a Hongria, i Ivan Gallego també va marxar. L’equip de la temporada vinent serà diferent i ens hi hem d’adaptar, però segur que serà molt competitiu. Potser haurem de fer un altre joc. La competició ens dirà si és millor o pitjor. Nosaltres som ambiciosos. Anem a totes i intentarem treure el màxim dels jugadors que tenim.
