Escriptora de literatura infantil i juvenil, guionista de sèries i programes de televisió, i mare de tres fills. Així podria descriure en només dues línies Anna Manso, l’autora de “La pitjor mare del món”, un manual que intenta treure els complexos a tots els progenitors que s’hi prestin.
En una entrevista amb Efe, Manso rememora que l’obra neix en certa forma de les columnes que escriu des de fa nou anys al diari Ara, on explica les seves “misèries” amb els seus fills, amb molt sentit de l’humor, perquè creu que és la “millor manera de viure els desastres propis”.
Assevera que el seu nou llibre, publicat per Arpa, va dirigit a totes les famílies que “en principi tenen una preocupació sobre com criar els fills, sense que siguin molt importants les condicions econòmiques o socials”. “El meu llibre és per quan els progenitors es diuen a si mateixos que ho estan fent fatal”.
Segons la seva opinió, encara que pugui semblar el contrari, de manera que molts publiquen a les xarxes socials o pel que s’aparenta a la porta dels col·legis o en una tarda de parc, “els pares i mares imperfectes no estem sols, som una majoria silenciosa”.
Manso destaca que ja el títol de l’obra és una provocació amb la qual aconseguir “un efecte de fugida del sentiment de culpa, perquè tots volem ser els millors pares i mares i massa vegades ens sentim fatal perquè sembla que tot ho fem malament”.
Al llarg de deu lliçons, fruit de la seva experiència personal, l’escriptora aconsella com anar sortejant el dia a dia amb els més petits de la casa i desdramatitza molt del que passa, des d’un mal dia col·legi, a un no voler menjar verdura, o les llargues vacances d’estiu.
“Llanço un crit d’alerta, perquè ens estem tornant bojos, l’exigència ens està matant. Anem amb una autoexigència molt bèstia amb els nostres fills perquè volem que sigui tot meravellós, però la majoria som imperfectes i hem d’explicar-nos”, apunta convençuda.
Precisa que ha acabat fent un curset de “disperfecció”, una paraula que s’ha inventat i que creu “és l’únic camí que es pot recórrer,així com per aprendre s’ha de caure en l’error”.
L’autora barcelonina indica que, com a escriptora, li agrada molt “curar, fer riure a través del llenguatge i per això utilitzo ara aquesta paraula, amb un punt de glamur”.
El primer que demana als seus lectors és que es posin unes senzilles ulleres 3D, d’aquestes que de vegades s’ofereixen a les sales de cinema per a determinades pel·lícules, perquè “són el símbol per mirar la vida a través del sentit de l’humor, perquè quan un porta aquestes ulleres fora d’allà tot es veu estrany, ridícul, i el que semblava molt greu ho sembla molt menys”.
Anna Manso propugna un retorn “al sentit comú, a l’empoderament, a fer el que un cregui que ha de fer i riure molt d’un mateix”.
En aquest punt, argumenta que això no vol dir “frivolitzar, sinó prendre les coses amb certa distància i relativitzant, perquè si bé és veritat que l’habitació d’un adolescent de normal és un espant, tampoc passa res si triguen més de 24 hores a arreglar-la i una hora en tornar-la a desarreglar”.
“Si en sortir al carrer ara em caigués una rentadora a sobre, el que m’agradaria que diguessin la família i els amics és que vaig ser una dona que va estimar els seus fills, més que vaig ser una dona molt ordenada”.
Un consell que ofereix als progenitors és que tinguin cura com diuen les paraules als seus fills, perquè “això sempre influeix en el resultat. Tots hauríem de fer un curs sobre el mètode Stanislavski”, en referència al sistema de formació d’actors.
Un altre punt important del llibre es refereix a la paraula “culpa”, que Manso demana s’esborri del cervell de tots els seus lectors, i remarca, per exemple, que aquest estiu “en un any tan difícil com el que estem vivint, cada membre de la família aconsegueixi estar uns dies amb altres persones”.
Per a les setmanes de vacances aconsella que “cadascú faci el que li doni la gana, perquè han estat mesos molt durs i durant el confinament, a totes hores junts, ja hem fet prou de monitors, cuiners o guardaespatlles, i ara seria bonic poder estar uns dies separats, sense culpes”
