Per casualitats curioses que ens dóna la vida – i la mort – aquesta setmana ens ha deixat l’actriu Olivia de Havilland als 104 anys. I el món plora amb el final d’una era. L’era daurada de Hollywood. Olivia era l’última supervivent de tot el cinema del que aquí hem parlat, el que es va fer entre el 1895 i el 1960. Avui, ja no queda ningú viu – almenys de les grans figures – i es fa estrany veure desaparèixer a tota aquesta generació, que com sabem, mai desapareixerà del tot. Així que no hi ha millor moment que aquest per acomiadar-nos també nosaltres amb el final d’aquest redescobriment dels clàssics del cinema que ens ha acompanyat durant deu setmanes, en deu volums. “Una ha de rebre tot el que li passa amb un somriure”, deia l’Olivia. I així ho farem.
I què sabem, què hem après? Aquest volum ens servirà per fer una mica de recapitulació. Hem parlat de cinema mut, que va viure durant 30 anys, i de cinema sonor, que ocupa els altres 30 anys d’aquest període, però que ha aconseguit sobreviure fins avui. Aquest canvi va ser sobtat i molt significatiu i no és que fos negatiu, sinó que potser no va ser tan positiu com creiem. “No és la invenció del so el què ens alarma, sinó la deplorable utilització que els industrials en faran d’ell”, avisava René Clair. Hi va haver molts anys on la imatge – la raó de ser del cinema – va ressentir-se de tanta paraula, però finalment va aconseguir arribar al cert equilibri que avui tenim entre imatge, paraula i so. Però el cinema sonor no va ser ben rebut per tothom: “Jo sóc gran. Són les pel·lícules que s’han fet petites”, deia Gloria Swanson a Sunset Boulevard, estrella del cinema mut que va quedar a l’oblit. És aquesta frase encara vigent avui en dia?
Abans d’arribar a les conclusions finals que ens ha deixat el cinema clàssic, és menester que parlem dels culpables de tot plegat, les grans productores que hi havia al darrere de totes les pel·lícules. Més que productores, parlem dels grans estudis coneguts com ‘The Majors’ o ‘The Big Studios’. El concepte “studio” va néixer per integrar i centralitzar verticalment tots els processos. No només feien la producció, també la distribució i l’exhibició, tenint un control total sobre els films. Aquest integració del ‘tot en un’ va ser una de les claus de l’èxit de Hollywood, que concentrava tot el poder en poques mans. Amb aquest poder, podien fer grans coses, i aquesta grandiositat en el què feien i que no tenia comparació, va posar el món als seus peus.
En l’època clàssica hi havia vuit grans estudis, dels que se’n feia dos grups: ‘The Big Five’ i ‘The Little Three’. La principal diferència era que els cinc més grans eren propietaris dels seus propis cinemes, on passaven les seves pel·lícules, cosa que els faltava als altres tres per tenir la integració total. Tots ells monopolitzaven el mercat i controlaven el 95% d’aquest, deixant el 5% per tota la resta de productores. De fet, tots convivien molt a prop entre ells a Los Angeles, fent fàcil la cooperació i el control de la indústria.
Dins del ‘Big Five’ tenim la Paramount (1912), amb la seva muntanya nevada encerclada per estrelles. La 20th Century Fox (1915) amb les seves lletres 3D gegants entremig de tots els feixos de llum. La Warner Brothers (1923), amb les imponents WB corbades. I les ja desaparegudes Metro Goldwyn Mayer (1924), amb el seu ferotge lleó, i RKO Pictures (1928), amb l’antena de ràdio coronant el planeta. Les ‘Little Three’ eren Universal (1912), amb el seu planeta Terra, Columbia (1924), amb la dona amb torxa entre núvols, i United Artists (1919), amb les inicials en blanc i negre i creada per Chaplin, Griffith i Pickford precisament per lluitar contra el control d’aquests conglomerats. Com deien a la MGM, “als estudis hi ha més estrelles que al cel”.
El principi del fi va ocórrer quan al 1948 la Cort Suprem va prohibir als estudis tenir en propietat cinemes i exhibir ells mateixos els films, i això, juntament amb la televisió passant a ser la primera font d’entreteniment i cultura a partir de mitjans dels 50, va col·lapsar el sistema i va acabar amb el grans estudis de Hollywood com coneixíem. Alguns van desaparèixer, però el seu poder i monopoli, tot i que va canviar, per res s’ha acabat. La majoria encara sobreviuen avui en dia, a les que cal sumar-li Sony Pictures i Disney, que irrompria amb molta força a partir dels 80. Aquest sistema amb quasi cent anys d’història no sembla que hagi de canviar, batejat com “Hollywood, la fàbrica de somnis” per Hortense Powdermaker, que posava paraules a la contradicció essencial que forma part del cor del cinema americà: és al mateix temps un art i una indústria.
Però a veure… què és el cinema clàssic? Fora de la obvietat temporal, anem a veure algunes característiques comunes que ens el permetran identificar. El cinema d’abans va molt lligat a la concepció de gènere. Era impossible parlar de fer una pel·lícula sense parlar del seu gènere, i moltes vegades aquests eren els que atreien al públic. El cinema d’avui segueix utilitzant les mateixes convencions, però aquestes s’han difuminat molt, i la norma és la barreja constant de gèneres. Les pel·lícules de gènere s’han desinflat molt. Tant, que el gènere ja no és massa important a l’hora de definir una pel·lícula, quan en el clàssic sovint anaven abans que la història, la sinopsi o fins i tot els actors.
impensable
Era un cinema molt centrat en els personatges, que quasi bé sempre eren al centre de la història i eren peces més importants que el guió, la fotografia o la música. Això venia provocat pel naixement de l’Star system entre els anys 20 i 30, on els estudis contractaven actors i actrius en exclusivitat a llarg termini per assegurar l’èxit dels seus films. Aquest conjunt d’intèrprets es convertien en icones globals i màquines de fer diners, i per això eren figures tan grans i influents, que s’anaven repartint les pel·lícules sempre entre els mateixos. Veurem els mateixos actors i actrius en molts films, ja que cada estrella en podia arribar a fer més de 70. Aquest funcionament també era vàlid pels directors, també lligats a estudis concrets i també molt prolífics, repartint-se les pel·lícules i tenint filmografies quilomètriques. També, perquè funcionava talment com una fàbrica de cotxes, on els estudis tenien tots els diners que volien per fer pel·lícules constantment sense parar durant tot l’any. Tot això avui en dia és impensable.
I com eren els personatges? Doncs eren un reflex de la societat de llavors. Una societat profundament patriarcal i masclista, on les dones sempre estaven per sota. Una societat plena de racisme, on els negres no tenien oportunitats. I un món homòfob, on els homosexuals, intencionadament, no eren representats. Així, els personatges són sobretot homes, blancs i heterosexuals. Per exemple, fins als anys 50 no hi va haver cap dona negra fent personatges protagonistes. Avui encara s’arrossega part de tota aquesta herència històrica, però la situació ha millorat molt, i amb la tendència a favor. Sembla que aquest monstre pot ser derrotat, com el mateix King Kong al 1933: “Oh no, no van ser els avions. Va ser la bellesa el què va matar la bèstia”.
El cinema clàssic és majoritàriament en blanc i negre, una qüestió de la tecnologia del moment, però també d’estil, i és que el pas al color va ser gradual en els anys 40, i en els 50 ja estava totalment comercialitzat. Però molts directors i productors seguien preferint fer els films en blanc i negre pel look únic que oferia. També un dels grans canvis és el ritme de la narració, que era més pausat del què avui estem acostumats. Es prenien més temps per transmetre informació o emoció, també perquè era un cinema més explícit i no tan subtil. Això va ser així principalment per ser un mitjà relativament nou i perquè el públic no estava acostumat al seu consum.
Un altre tret que anava lligat al ritme eren els diàlegs. Els films estaven replets de diàlegs, amb molt de text a molta velocitat. Això primer va passar perquè es venia del cinema mut i la paraula era una novetat i un reclam. Però un cop la novetat va passar, els diàlegs es van mantenir com una constant. Eren, això sí, diàlegs molt treballats i enginyosos. Igualment, quan apareixia un film més callat, acostumava a cridar l’atenció positivament. “La confiança és silenciosa. La inseguretat és sorollosa”.
I encara podem trobar una raó més. Una de les coses que em va sorprendre, va ser descobrir la quantitat de pel·lícules que són adaptacions o bé d’obres de teatre o bé de llibres. Quasi tot el cinema clàssic està basat en un treball previ, era la manera de treballar. Grans directors com Billy Wilder o Alfred Hitchcock, a qui tenia també per grans creadors, no van fer quasi mai un film que no fos una adaptació. A més, els autors com ells eren pocs, ja que llavors els estudis tractaven tots els empleats com un grup que treballava tot unit, sent el director part de l’equip. La figura de l’autor com la coneixem avui, a Estats Units va establir-se més tard.
Aleshores, el més important de tot era que la història tingués sentit i es pogués entendre sense problemes. És per això que es seguia molt l’estructura clàssica de tres actes, rarament es trencava la linealitat del temps, que era continu, i amb l’edició també es feia que el film fos el més constant possible, fins i tot intentant amagar els talls del muntatge perquè la gent no els notés. Això no ajudava a la transmissió de l’emoció, que era més baixa o més freda que avui en dia. Perquè? Doncs perquè la realització era molt teatral, fet que et portava a viure-ho tot més externament en plans més oberts, no hi havia tant la costum de fer primers plans o ensenyar els actors de molt a prop. Evidentment, el llenguatge cinematogràfic no estava tan evolucionat i tots els elements que emfatitzen l’emoció en qualsevol escena – so, música, art, llum, càmera, muntatge – encara havien de trobar la intensitat que van aconseguir després. L’emoció en el cinema clàssic, però, també ens arriba al cor, i més si el tenim com el de la Zeena a Nightmare Alley: “El meu cor és gran com una carxofa. Una fulla per cadascú”.
monopoli absolut
El cinema, sobretot el clàssic, és molt nord-americà. Hollywood tenia el monopoli absolut, com ja hem vist al llarg dels volums on quasi bé totes les recomanacions provenen d’allà. És per això que provaré d’explicar breument què va passar a Catalunya i Espanya. Ja vam dir que les dues guerres mundials van destrossar Europa i que Estats Units va aprofitar per fer-se amb el poder. Però cap de les dues guerres no va afectar directament ni el territori català ni l’espanyol. Perquè aquí no es va créixer fins a convertir-nos en el nucli europeu de cinema? Bé, el setè art en tota la península s’inicia a Barcelona i és Fructuós Gelabert qui fa les primeres pel·lícules. Als anys 20 hi ha una auge a Catalunya i neixen varis estudis, com el Barcinografo o els Orphea. Però no troben cap recolzament ni en el govern ni en les empreses i no s’aprofita el caos bèl·lic a favor.
Amb la República dels anys 30, sí que es comença a notar un interès i un esforç cultural i els cinemes català i espanyol passen a tenir públic, èxit i fins i tot distribució internacional. Però la Guerra Civil trencaria tota aquesta expansió i la posterior dictadura faria que el cinema mai pogués ser de qualitat, ple de censura i a les ordres del règim. La indústria catalana seria sistemàticament desmantellada a favor del centralisme espanyol i al 1941 s’obliga a totes les pel·lícules a ser en castellà per imposar una llengua única. També les que venien de Hollywood. Neix el doblatge. Abans, l’única avantatge que tenia el cinema nacional era que estava en la llengua pròpia del país, però al començar a doblar-se totes les grans produccions estrangeres es va condemnar el cinema local a desaparèixer. Així, el cinema no va instal·lar-se a Catalunya, establint Catalwood, una terra de mar i muntanya amb bon temps i molt de sol la gran majoria de l’any, sinó que ho va fer a un lloc de característiques molt semblants però una mica més lluny: el poble de Hollywood. El nostre cinema havia mort i potser no tan poèticament com Patricia Hollman a Three Comrades… “moro repleta d’amor, com una abella està repleta de mel quan torna al seu niu al vespre”.
Tot això només ha deixat històricament dues alternatives: o sucumbeixes a l’estil clàssic de Hollywood i el repliques, o t’hi oposes i intentes canviar les normes per unes de noves. En aquesta sèrie hem sucumbit a aquest estil clàssic que, tot i els seus defectes, ha creat tantes i tan bones pel·lícules que ens han permès descobrir, aprendre i créixer. Hem estat testimonis de la creació de la indústria més gran i poderosa de totes, que ha generat clàssics que han guanyat al temps i perduren intactes any rere any. Amb les seves veus encara fan arribar vell i nou públic amb ganes de continuar veient les pel·lícules que, sense dubte, han canviat el món. Però el món no para. “Kane va ajudar a canviar el món, però el món del Kane ja és història”, es proclama a Citizen Kane. Potser té raó i tot el món del vell Hollywood ja ha passat per no tornar, però sempre tindrem les pel·lícules per anar a visitar com va ser. Càmera! Roda! So! Corre! Silenci i… ACCIÓ! .
P
