En un temps tant especial i estrany com el de la pandèmia, semblaria obligat apropar la Sanitat a tots els ciutadans que per això la paguen. Doncs, no. Aquí a Catalunya, tenim diner per a gastar en multitud de temes secundaris, però no per mantenir la Sanitat, a peu del territori.
Quatre mesos després de la declaració d’estat d’alarma, tenim 447 consultoris mèdics, tancats. De fet, pocs dies després de la declaració, l’ICS ( institut català de salut) va tancar 46 CAP’s ( centres d’atenció primària) i 462 consultoris mèdics, arreu del país. Lògicament, quan dic, arreu del país, ja podeu suposar que parlo de l’immens territori rural.
La justificació venia motivada per la necessitat de concentrar tots els efectius, en les capitals de comarca, o a les grans ciutats, per atendre els contagiats. Així, preveien poder fer front, en millors condicions, a la pandèmia.
Aquesta decisió va deixar sense personal tots els centres sanitaris, obligant a tots els usuaris a telefonar per demanar hora, per visites concertades, en els ambulatoris corresponents. En aquests, predominaven la restricció de visites, i per descomptat, les sortides a domicili, de manera que l’assistència sanitària, ha estat sota mínims des d’aquells temps.
Suspès l’estat d’alarma, tot indicava retornar a la normalitat, ni que fos a una nova normalitat, en que els serveis i atenció en els consultoris mèdics, recuperés l’atenció anterior. Doncs, tampoc. A dia d’avui, 447 consultoris estan totalment tancats, o només oberts un matí a la setmana, per fer veure que s’atenen alguns usuaris.
Es l’únic que han aconseguit dotzenes d’alcaldes, protestant contra aquest allunyament de la sanitat, dels seus conciutadans. Sota l’excusa de que la majoria de professionals han de poder fer vacances ara, per si tenim un rebrot el setembre o octubre, es mantenen tancats els centres sanitaris, malgrat en molts d’aquests pobles, hi hagi un augment molt notable d’habitants, per raons de la vinguda dels segons residents, o visitants en els establiments turístics.
Fer veure que s’atén a la població, derivant el telèfon del consultori, cap a l’ambulatori, el qual queda col·lapsat cada dia, o enviant la infermera un matí a la setmana, per donar la sensació que s’ha atès la preocupació per la falta d’atenció, és prendre el pèl , a tots plegats. Dir que falten professionals, o que determinades especialitats ( pediatria, geriatria, ginecologia, psicologia…) no troben qui les ocupi, és prendre’ns per ignorants.
Evidentment que molts professionals han marxat cap altres països, davant la precarietat laboral i la reducció de sou. Ara falten milers de metges i infermeres, en el conjunt del país, però si es posés la sanitat com a prioritat de l’acció del govern, segur molts retornarien. Es una qüestió de prioritats. I diner se’n té quan es vol, perquè es busca en altres despeses no prioritàries.
El que no pot ser, i el que no podem tolerar és l’existència de ciutadans de segona, que pel fet de viure en el món rural, son considerats no prioritaris. El despoblament té diverses causes, una de les quals és la pèrdua de serveis essencials. Ara i aquí, estem perdent el més important de tots: el d’atenció primària. Al final, no veig altra via per fer-nos escoltar que anar a Barcelona a tallar les vies principals. Potser si durant uns dies, col·lapsem Barcelona, el govern es dignarà escoltar i resoldre una reivindicació tant elemental i justa, com recuperar l’atenció primària perduda. No volem ser ciutadans de segona.
Ara falten milers de metges i infermeres, en el conjunt del país
