A lectura/informació diàries de les darreres ocurrències de Donald Trump s’acaba convertint en una estranya barreja de total menyspreu, desconcert i elevat patetisme. És inadmissible que pugui dir i fer segons quines coses. Sovint, amb la seves intervencions, t’està preparant per al proper estirabot del que ja sospites que serà més bèstia i surrealista que l’anterior. Darrerament presumeix d’una bona salut mental. El seu embogiment es serveix per etapes i això permet una certa “digestió”. Els canvis viscerals d’actitud i d’opinió, la forma de gestionar la pandèmia o la dura repressió continuada/autoritària en nombroses ciutats nord-americanes hauran de ser capítols obligats de les dotzenes de llibres que parlaran sobre la vida i miracles d’aquest histriònic personatge. De moment l’expectació es centra en el llibre de la neboda Mary L. Trump -“Siempre demasiado y nunca suficente. Cómo mi familia creó al hombre más peligroso del mundo”- i que ben aviat el podrem tenir a les mans i corroborar aquest discurs de sorpresa i esglai. Més enllà de tota mena de qualificatius, llibres i opinions tenim un personatge que esdevé tot un compendi de suggeriments. És la versió original de milers de còpies que podem trobar arreu, a petita i gran escala. Trump és el referent, la matriu i la font inesgotable de disbarats i bestieses. La pregunta gira al voltant de la seva inqüestionable extrapolació: quants “trumps” segueixen el seu missatge i trajectòria? I afinant un xic més: quins personatges del nostre entorn i/o territori oferirien algunes similituds amb el llogater del 1600 de l’avinguda de Pennsilvània de Washington? La proposta no és, al meu entendre, cap disbarat.
Hom descobreix que la prepotència i l’autoritarisme són moneda corrent en el nostre món laboral, polític, associatiu, àdhuc familiar. Establir xarxes inspirades en el consens, el diàleg, el respecte i una ferma actitud comprensiva/generosa potser no són tan habituals com ens podríem imaginar. Tenim “trumps” de totes les mides -com si fossin matroixques- i amb diferents capacitats de sembrar malvestats. D’antuvi trobem els més propers a l’original i que ens ocupen pàgines senceres de la secció d’internacional. Aquests, els podem identificar arreu de diferents estats i governs. La majoria, grans i petits, estan tallats pel mateix patró. La síndrome d’Hibris es detecta de ben lluny i sense equívocs. Són exemples de manual que reuneixen tots els requisits i arguments: els culpables sempre són els altres i si les coses no van bé és per la quantitat d’ineptes que l’envolten i que no tenen ni un bri d’imaginació ni talent. Consideren que el fracàs i la derrota resulten irremeiables per culpa de la incompetència de tota mena d’assessors, col·laboradors i ajudants. Hi ha molts “trumps” de tipologia casolana i de proximitat. Els ingredients no ofereixen massa complicació ni diferència. L’autocomplaença i el sentir-se insubstituïbles en són una dosi essencial. S’embriaguen amb el poder i el sentit d’autoritat. La ignorància els delata i cerquen sempre un escut protector per evitar tota mena d’ensurts. Parleu de llibres i autors -sempre nivell bàsic – i els atrapareu de manera immediata. Mètode garantit.
