PER esment dels últims mesos viscuts gairebé és una referència obligada. Ha estat una experiència difícil i dolorosa per a tothom. Molt especialment per als qui han patit la malaltia amb més o menys intensitat, sense deixar de banda les pèrdues insubstituïbles que s’han produït.
Hi ha hagut un seguit de singularitats que susciten una reflexió. Una d’aquestes ha estat la necessitat de posar límits a les activitats. Això ha afectat, com no podia ser d’una altra manera, les persones grans. Cal ressaltar que limitar qualsevol cosa sempre és difícil i afecta de manera especial tothom que es troba lleugerament per sota o per sobre de la determinació del límit.
L’Administració Pública conduïda, ben segur, per la intencionalitat de protegir i/o sobreprotegir el col·lectiu de persones grans, com a sector vulnerable a la infestació, ubicava dins de la mateixa categoria perfils competencials diversos. Es podria dir que l’únic criteri emprat era el relacionat amb l’edat, així doncs es queia en una discriminació. Aquest criteri operatiu és el que es defineix com edatisme [1], i és nociu en el sentit que es discrimina sense conèixer la persona ni les seves habilitats. A més d’estar basat en els estereotips, com ara pensar que algú més gran de 70 anys no té la capacitat per tenir cura de si mateix o de prendre les seves pròpies decisions.
Ens trobem molta gent que ha superat aquesta edat i que no solament és capaç de tenir cura de si mateixa, sinó que a més té cura d’altres. Sovint també es considera que tots els ancians són dependents, quan hi ha joves que també depenen dels progenitors, per no citar altres dependències.
La medicina ha aconseguit allargar la vida amb una qualitat prou acceptable. Això ha plantejat nous reptes a la psicologia del desenvolupament que per evitar malentesos ja ha començat a fixar subetapes en l’última fase de la vida basades més en el perfil i en les necessitats reals. La coneguda tercera edat es podria considerar l’etapa formada per aquelles persones que han superat l’etapa laboral activa, però que conserven les capacitats físiques i psíquiques mes enllà del deteriorament propi de l’evolució. S’encunya el terme quarta edat per a les persones amb una disminució important de les capacitats i/o sense capacitat d’autonomia.
Vivim en una societat on la vellesa no té bona premsa, contràriament al que passava antigament, en què era molt apreciada i respectada, especialment com a dipositària del saber col·lectiu i d’experiència acumulada. La manca de recursos per emmagatzemar informació posava en valor les persones que havien viscut més anys.
Queda lluny de la intencionalitat d’aquest article cap ànim de crítica sobre unes mesures preses. Posar límits és molt difícil perquè sempre, de manera involuntària, es lesiona algú. La motivació ha estat posar de manifest la situació d’un sector de la població que massa sovint es veu menyspreat, però que numèricament té un important pes social i, fins i tot, econòmic.
[1] Aquest terme encara no està inclòs en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni en el de la Real Academia de la Lengua Española.
* L’autora és psicòloga i pedagoga
